Sergio Fuentes Milà: “L’obra de Gaudí és més colorista, explosiva i imaginativa gràcies a Jujol”

24/10/19
Comparteix aquesta informació

El professor de la Facultat d’Humanitats és el cocomissari de l’exposició “Jujol, l’arquitectura del color” instal·lada al Palau Güell

Sergio Fuentes Milà: “L’obra de Gaudí és més colorista, explosiva i imaginativa gràcies a Jujol”

Visitem l’exposició central de l’Any Jujol 140, que recupera el llegat de l’arquitecte tarragoní, acompanyats pel professor Sergio Fuentes Milà, comissari al costat de la professora de la Universitat de Barcelona, Rosa M. Creixell. La mostra, articulada a través de plans, fotografies, mobiliari, escultures, etc. —alguns exhibits per primera vegada al públic— ens permet endinsar-nos en l’univers creatiu de Josep Maria Jujol, figura imprescindible del Modernisme català però mancat, encara avui, de la popularitat d’Antoni Gaudí, amb qui va col·laborar en algunes de les seves principals obres. L’exposició encara pot visitar-se fins al 3 de novembre.

Aquesta exposició és la mostra central de l’Any Jujol 140, una iniciativa de l’Ajuntament de Sant Joan Despí centrada a difondre el llegat artístic de Josep Maria Jujol. Què en queda de Jujol 70 anys després de la seva mort?

En queda la màgia, el color, la imaginació, a partir d’obres paradigmàtiques. La capacitat de somiar és el que crec que queda d’ell en l’arquitectura catalana. 

L’exposició es divideix en cinc àmbits que pretenen acostar-nos al geni creatiu de l’arquitecte. Quins són els aspectes que fan tan singular l’obra de Jujol?

El primer element que destacaria —i que és el que hem utilitzat per articular aquesta exposició— és el color. El color il·lustra molt bé aquesta capacitat d’imaginació i de creació de nous mons que té Josep Maria Jujol. Després també hi hauria la capacitat per crear enginys i mecanismes, totalment inventats, i que tenen un gran sentit funcional. Estem parlant, sobretot, de mobiliari o d’accessoris per a l’arquitectura.

És l’ús del color allò que el distingeix dels seus coetanis?

Jo crec que sí, combinat amb la forma. De fet, el color acaba sent determinant també en les aportacions que Jujol fa en l’obra de Gaudí. Estudiosos com Joan Bassegoda i Nonell ja ho advertien: hi ha un canvi en la trajectòria de Gaudí que es produeix en el moment en què Jujol passa a formar part dels seus col·laboradors. A partir d’aquest moment, l’obra de Gaudí també és més colorista, és més explosiva i més imaginativa. I això és gràcies a Jujol.

De tots els elements que conformen la mostra, quins són els que creus que hi aporten més interès?

A mi sempre m’agrada destacar l’alçat interior de la Casa Milà, de la Pedrera, que em sembla un alçat molt interessant perquè ens parla de les aportacions de Jujol a Gaudí i, a més a més, fins ara només s’havia exposat a l’MNAC. És un alçat que no es va arribar a executar i en el qual es pot veure el mobiliari, totalment inventat i original, i també la importància del color.

Destacaria també la selecció d’obres que hem realitzat dels conjunts de Pere Mañach, un dels comitents més importants de Jujol —destaca, especialment, la bellesa i el caràcter gairebé futurista del tinter que Jujol va dissenyar ad hoc per a l’empresari.

El tercer element que jo ressaltaria són els llums de la Capella de Mas Carreras, que no s’havien mogut del lloc des del moment en què van ser instal·lats i que ara poden veure’s en aquesta exposició.

© Arxiu Jujol - Dibuix alçat interior de la Casa Milà, de la Pedrera

L’anàlisi de la vida i l’obra de Jujol apareix sempre creuada, d’alguna manera, per la seva relació amb Antoni Gaudí. Perviu, encara avui, la idea de Jujol com a deixeble de Gaudí?

Per part d’alguns historiadors, sí; per part dels comissaris d’aquesta exposició, tenim molt clar que no. Nosaltres considerem que Jujol no és, en cap moment, un deixeble de Gaudí. El que sí que és un col·laborador més i un dels col·laboradors més avançats de Gaudí, això segur.

En aquest sentit, quines diferències es poden assenyalar entre l’univers creatiu de Jujol respecte al de Gaudí?

Jujol tenia un tractament del color absolutament més lliure que Gaudí. I les incorporacions de color en l’obra de Gaudí sempre van supeditades a les propostes, a vegades una mica esbojarrades, de Jujol. Un exemple seria la façana de la Casa Batlló i, sobretot, el més estrany i estrambòtic, el de la Catedral de Mallorca.

D’altra banda, a la meva manera de veure, Jujol no té el domini de les estructures que tenia Gaudí. És, en aquest sentit, més imaginatiu i més efectista, capaç de crear atmosferes i mons imaginaris a partir del color i de les formes, però no així de grans estructures arquitectòniques.

Creus que podria donar-se una espècie d’“efecte Jujol” semblant al que ja ha passat entorn de la figura de Gaudí, si la seva obra comença a conèixer-se més?

Rotundament, sí. I no podem oblidar una cosa: si no dones visibilitat a un personatge i a la seva producció, queda en l’anonimat i en l’oblit. Jo crec que cal córrer aquest risc.

© Sergio Fuentes - Una de les llums de la Capella de Mas Carreras

Jujol, igual que Gaudí, concebia el projecte arquitectònic íntegrament, i abordava l’encàrrec des de l’àmbit constructiu fins al disseny de mobles, elements decoratius, frescos, etc. Creus que, en l’actualitat, s’ha perdut el perfil de l’“arquitecte total”?

Sempre s’ha dit que aquests dos arquitectes tenen una concepció de l’arquitectura com a “art total”. I és cert que feien de tot: mobiliari, pintura, disseny de sostres, d’estructures, d’espais, etc. Però és que no eren els únics. Cal pensar que això, en l’àmbit català, ja era habitual a la fi del segle XIX amb els arquitectes de tendència més eclèctica. És a dir, no és un element propi i exclusiu de Gaudí i després de Jujol. A partir d’aquí, sí que crec que els arquitectes, actualment, han deixat de concebre el “tot” en els seus projectes. Crec que és alguna cosa que s’ha perdut.

Quins aspectes de l’obra de Jujol presenten, sota el teu punt de vista, aquesta actualitat imperible dels grans genis de l’arquitectura?

El que fa diferent Jujol, i per això durador en el temps, és aquesta originalitat sense límits. Però dit això, també cal saber que Jujol també s’adaptava a la producció que havia de fer. És a dir, no hem de concebre Jujol com una persona que està únicament fora de límits darrere d’aquesta originalitat extrema, sinó que també és un personatge adaptable, com ho són i han de ser —crec jo— tots els arquitectes.

Creus que Jujol encara ens donarà sorpreses?

Jo crec que sí. Malgrat que s’ha començat a estudiar molt sobretot des dels 80 fins ara —i ara molt més amb l’Any Jujol 140— es trobaran moltíssimes obres i propostes noves que se li atribuiran. Sobretot, crec jo, apareixeran projectes que van quedar per fer i que no es van arribar a executar i que serviran per valorar encara més la creativitat sense límits de Jujol.