La Revolució Industrial va representar el inici de grans canvis en la Cultura de Vida de les persones, especialment econòmics, sanitaris, laborals, culturals i rituals, també en la Cultura de la Mort i el procés de morir. Un fet que no ha variat amb els anys, és el procés que viu la persona que es prepara per a morir. Aquest segueix sent complexa i amb la necessitat de sentir-se embolcallat d'humanitat, ja que perd el que té, les persones, la seva vida, el seu cos i tot el mon que coneix.

En pocs anys, vam passat  de viure les malalties i la mort dins les llars, en un context familiar, càlid, natural i ritual, on les persones malaltes formaven part d’un univers personal i familiar. Actualment s’ha produït un desplaçament de les cures a entorns hospitalaris on els avenços mèdics i tecnològics han ofert una major qualitat de vida i augment de la supervivència. Com a consequècia les famílies han estat apartades de les cures, provocant una pèrdua heretada de coneixement familiar i sabiduria domèstica sobre les cures al final de la vida.

Observem com les persones malaltes són cuidades per instruïts professionals, però quan la persona finalment necessita morir, apareixen freqüents episodis de lluita i dificultats emocionals que influeixen en la forma de morir, el temps de dol de la família i l’estrès dels professionals. Avui dia la mort és viu com una experiència relacionada amb la por al desconegut, freda e impersonal.

L'allunyament de la mort fora de la quotidianitat i tot el que té relació amb les adversitats o pèrdua de la salut, sembla una característica de la nostra civilització, on no tan sols s'impedeix morir bé, sinó que dificulta viure bé, des de molt abans. Actualment existeixen dificultats per entendre que res és per sempre? La lluita que en moltes ocasions viu el pacient al final de vida, a que respón? Quins records els queda a les famílies? Quines experiències o mancances s’amaguen al darrera de les actituds dels professionals?

PER GARANTIR UN FINAL DE VIDA ADEQUAT, ADIENT I PLÀCID, ÉS INDISPENSABLE CONÈIXER LES DIFICULTATS DEL TRIANGLE FORMAT PEL PACIENT, FAMÍLIA I PROFESSIONALS DE LA SALUT. X. Serra

Goethe deia que no tots els camins de la vida són per a tots els caminants.

Quan escollim una professió relacionada amb la salut i el contacte amb persones malaltes, sol respondre a circumstàncies personals, vocacionals o necessitats de reparació emocional. En qualsevol cas és complicat procedir al marge de la pròpia historia de vida, i els professionals de la salut tenen les mateixes dificultats davant la mort i el dol, que qualsevol persona, amb l'agreujant que hauran de mantenir molt més contacte amb situacions extremes i doloroses relacionades amb les malalties i la mort de persones alienes, que la resta. Els estudis indiquen que 9 de cada 10 professionals viurà amb estrès la mort d’un pacient i/o el dol dels familiars. Per aquest motiu es recomanable oferir-los coneixements per a millorar l’acceptació de les diferents pèrdues que viurem i sobretot del fet de morir. Malgrat l'esforç dels investigadors per desenvolupar guies educacionals que ajudin els professionals de la salut a controlar l’ansietat davant la mort, els resultats obtinguts en diversos treballs dóna resultats ambigus, quan no contradictoris (Tomás-Sábado & Guix Llistuella, 2001).

Cada persona té una actitud determinada davant la mort i el morir, condicionat per la pròpia vivència, on una formació basada únicament en continguts acadèmics pot no ésser suficient. Cal tenir present l'existència d’aspectes personals dels professionals que inconscientment influiran positivament o no, en la forma d’estar al costat dels demés. Si el professional té aspectes personals pendents de resoldre, dificilment podrà ajudar als demés i li provocarà patiment. Promoure un canvi en la educació és un repte important, però necessari per oferir cures més humanitzades en la contribució responsable d'acompanyar les persones en el procés de Vida i Mort. Però quines vivències, significats sobre el sentit de la vida i capacitat per entendre el que es viu i se sent, s’amaguen al darrera de cada persona?

Cada persona té una actitud determinada davant la mort i el morir, per tant és necessari oferir una formació progressiva, creativa i reflexiva dirigida a ajudar-los a comprendre el que senten i perquè ho senten, i així reparar les seves pròpies emocions. Una formació que promogui el desenvolupament de la Intel·ligència Emocional tenint en compte variables socioculturals i personals que condicionen l'actitud davant la vida i la mort, ja que hi ha una relació directa entre el desig de treballar amb malalts terminals i la Intel·ligència Emocional (Colell-Brunet, 2005).

Cal tenir present els factors personals per dissenyar i desenvolupar un programa d'educació que ajudi a controlar les pors i l’ansietat del professional davant la mort, però no tant des de el intel·lecte, sinó des de la pròpia Essència.

"NO CALEN TITULACIONS, NI ÉSSER ADULT PER SABER SI UNA PERSONA HA TINGUT UNA MORT ADEQUADA. PERÒ CAL ESTAR INSTRUÏT I EMOCIONALMENT REPARAT PER SABER COM OFERIR-LA". X. Serra

La nostra proposta ha estat dissenyar uns continguts formatius que promoguin la reparació d'aspectes personals que les ajudin a canviar l'actitud davant el sentit de la vida i també de la mort i ho puguin transmetre a les famílies i futures generacions.

Les dades recollides al llarg de deu anys durant el Curs d’Acompanyament Educatiu a les malalties, el dol i la mort, indiquen que una formació basada en la reflexió, reparació d’aspectes personals i progressiva, promou canvis de pensament i millores en les actituds vers les malalties, les adversitats, el dol, el final de vida i/o la mort.  

Valors previs al curs        51,00 (DT = 8,21)

Valors posteriors al curs  63,36 (DT = 5,96), amb diferències estadísticament significatives (p<0,01).  

El propòsit és que les persones que es preparen per a morir es sentin vives fins el final, envoltades d'humanitat i acompanyades pels qui més estimen. Que els familiars sentin la satisfacció d’haver-li ofert el millor d’ells mateixos i junt amb els professionals es sentin acompanyats de la mateixa manera que aprenen a acompanyar.

“VIVIM EN UNA SOCIETAT QUE SENT MORTAL, SENT FRUSTRACIÓ DAVANT LA MORT FINS I TOT EN PERSONES D’EDAT AVANÇADA O  GREUMENT MALALTES EN QUE MORIR POT REPRESENTAR-LOS UN MERESCUT DESCANS”. Unitat Infermeria Referent acompanyament Educatiu a les malalties, el dol i final de vida. HGC