Composició 4 és la quarta de les quatre assignatures que conformen el grup de Composició Arquitectònica, repartides entre els quatre semestres de segon i tercer curs.

Tots quatre cursos s’ocupen de la història de l’art i de l’arquitectura, des d’una mirada comú: el llenguatge. Perquè el llenguatge és el mitjà universal on es du a terme la comprensió. La forma de realització de la comprensió és la interpretació. (...) Tot comprendre és interpretar, i tota interpretació es desenvolupa dins el mitjà d’un llenguatge que pretén deixar parlar l’objecte i és alhora el llenguatge mateix com a intèrpret. (Gadamer, 1975)

El llenguatge com a instrument fonamental per a la interpretació, com a substrat que travessa de manera sistemàtica la història de l’art i l’arquitectura del segle XX.

Però cal donar forma (i d’això tractarà cadascú dels quatre cursos de composició) a una altra qüestió: per què, per a què, i per a qui fer història?  Es fa història de l’arquitectura perquè es busca el significat de l’arquitectura actual: però per a resoldre l’angoixa del present no val projectar sobre el passat certeses a superar. En aquest sentit és l’arquitectura que cal ser reproposada com a problema. Aquesta aparent suspensió de judici de molts anàlisis recents té, al seu torn, el sentit de la lliure recerca sobre les possibles direccions que prendrà el futur. (Tafuri, 1968)

Pensar la història no és, doncs, una ocupació del passat. Pensar la història, pensar la història de l’art i de l’arquitectura, una vegada i una altra, és pensar el present. I, en conseqüència, ser contemporani. Això significa que el contemporani no és només qui, en percebre l’ombra del present, aprehèn la seva llum; és també qui, dividint i interpolant el temps, està en condicions de transformar-lo i posar-lo en relació a d’altres temps, llegir-hi de manera inèdita la història, “citar-la” segons una necessitat que no prové en absolut  de l’arbitri, sinó d’una exigència de la que no es pot deixar de respondre. (Agamben, 2009)