Odontologia conservadora

Aquesta especialitat ens permet tractar les càries en totes les seves fases, des de la menor fins a la major destrucció del teixit dentari.

El tractament de la càries dental es basa en l’eliminació del teixit infectat i en la posterior reconstrucció del teixit perdut amb biomaterials compatibles.

A la Clínica Universitària d’Odontologia us oferim les tècniques més avançades en estètica dental.

Preguntes i respostes

Què és la càries dental?

La càries dental és una malaltia causada per diversos factors que fan augmentar l’acidesa a la boca i provoquen la desmineralització i pèrdua de calci de l'esmalt. D’aquesta manera, s’acaben produint uns forats a les dents que són les lesions conegudes com a càries. Algunes persones són més propenses a les càries, per la qual cosa es consideren pacients d’alt risc, mentre d’altres són considerades pacients de risc baix o moderat. Aquest risc es pot controlar o reduir. Mitjançant el tractament adequat un pacient amb risc alt de patir càries pot passar a ser considerat de risc baix.
Quin és el causant de la càries dental?
L’aparició de lesions de càries es deu a la capacitat dels bacteris per perforar les dents en produir-se àcids que dissolen la superfície dentària. Així, els àcids són els que determinen que apareguin lesions. Cada vegada que mengem alguna cosa (molt o poc), l’acidesa de la saliva augmenta molt (baixa el pH); d’aquesta manera, l’acció descalcificadora augmenta enormement. Aquesta acidesa dura al voltant de mitja hora. Per sort, bona part del calci que es dissol torna a dipositar-se a la superfície de la dent després d’aquesta mitja hora. Tanmateix, el dipòsit de calci és més lent que la pèrdua de calci, per la qual cosa han de passar hores abans no es recupera la pèrdua soferta en aquesta mitja hora. Si es menja més de quatre vegades al dia (no només es considera menjar un àpat en regla, sinó també fer un aperitiu o prendre un refresc ensucrat, els quals ja provoquen la baixada del pH salival), hi ha més possibilitats de recuperar el calci perdut que quan el nombre de vegades que prenem alguna cosa augmenta. Per això, és important que sobretot els qui pateixen habitualment càries redueixin al màxim el nombre de vegades que ingereixen aliments al llarg del dia (es tracti o no d’aliments dolços).
 

Els sucres refinats en general afavoreixen la producció d’àcids per bacteris, i faciliten l’adhesió dels bacteris a la superfície dentària. És per això que hem d’intentar de reduir al màxim la ingesta de sucres, tenint en compte, però, que la freqüència amb què prenem sucres és encara més important que la quantitat de sucre, és a dir: des del punt de vista de les càries, menjar un pastís sencer no és tan greu com menjar tres o quatre vegades un caramel o una presa de xocolata.

Quines conseqüències té la càries dental?
La càries dental té com a conseqüència la destrucció dels teixits dentals. Després de la destrucció de l’esmalt, la càries ataca la dentina fins a arribar a la polpa dentària (el nervi de la dent). Produeix dolor i inflamació i posteriorment necrosi (mort pulpar). Pot derivar en abscessos.
 

Un cop la càries ha penetrat al nervi cal fer un tractament d’endodòncia, és a dir, matar el nervi. Tanmateix, depèn del grau de destrucció, pot ser que aquest tipus de tractament sigui inviable i que s’hagi d’extreure la dent.

La càries és la primera causa de pèrdua de dents en les persones joves.

La càries en si no sol provocar dolor i una vegada atacat el nervi rarament fa mal. L’absència de dolor no vol dir necessàriament absència de càries. Podem tenir càries sense sentir dolor. És per això que, facin mal o no les dents, cal posar-se en mans d’un professional per tal de fer les revisions periòdiques.

Per què cal tractar la càries dental?
La lesió per càries és progressiva. Si no es tracta, la infecció pot arribar a afectar la polpa dental i, posteriorment, provocar una inflamació a l’àrea que envolta l’àpex (extrem de l’arrel de la dent). Tot això pot tenir conseqüències, com ara la formació d’un flegmó, acompanyat, sovint, d’un dolor considerable.
 

Quan la càries dental s’estén a la polpa cal fer una endodòncia, matar el nervi i reconstruir la dent amb una gran obturació (empastament), o possiblement amb una corona. Així doncs, si s’és a temps de tractar una càries, evitarem una possible endodòncia, o bé extracció, en cas que la dent no sigui restaurable.

Com podem prevenir la càries dental?

Per prevenir la càries dental s’ha d'actuar en diferents àmbits:

  • En primer lloc, cal reduir el nombre d’ingestes al mínim possible (inclosos els caramels amb sucre i les begudes ensucrades, i el fet de picar entre hores, encara que es mengin petites quantitats).
  • En segon lloc, cal reduir la quantitat de bacteris i restes de menjar raspallant les dents, com a mínim, dues vegades al dia –després d'esmorzar i, a la nit, abans d’anar a dormir–. El raspallat ha d’actuar en tota la superfície de totes les dents i ha de ser de dos minuts de durada com a mínim.
  • D’altra banda, es pot impedir l’acció desmineralitzadora dels bacteris reforçant la superfície de la dent. Això s’aconsegueix mitjançant fluor. Cal utilitzar, doncs, una pasta dentífrica fluorada. D’altra banda, és important esbandir la boca periòdicament amb un col·lutori a base de fluor. La periodicitat ha de ser diària o setmanal (fer-ho més cops no millora la resistència) en funció de si triem un col·lutori amb concentració del 0,05% o del 0,2%.
  • Es pot millorar l’acció protectora amb fluoritzacions a la consulta dental, una o dues vegades l’any. Això és especialment important en pacients amb alt risc de càries, els quals és aconsellable moltes vegades que facin rentats antisèptics amb freqüència.
  • Totes aquestes mesures, així com d’altres que pot prendre un pacient en concret, són molt útils per a la reducció del risc de càries, però en cap cas són mesures de control absolut. És per això que és necessari, almenys cada 12 mesos, i en pacients que hagin patit càries cada 6 mesos, anar al dentista a fer un control de l’aparició de possibles noves lesions. Aquest control, que habitualment passa per la realització de radiografies intraorals, permet diagnosticar les lesions de càries en fases inicials, quan les possibilitats d’evitar que avancin per mitjans no invasius (sense haver d’empastar-les), o de fer-ho amb obturacions petites, són més grans. És important de destacar que les lesions de càries no avisen el pacient de la seva existència fins a fases molt avançades, quan l'única solució sol ser l’endodòncia, o fins i tot l’extracció de la dent.