Mn. Joan Costa: «La fe és l'opció més raonable de viure»

31/05/13
Comparteix aquesta informació

Deia el papa Ratzinger, en el discurs de La Sapienza, que la universitat va néixer amb tres disciplines: el dret, que legisla sobre el que es pot fer o no; la filosofia, que diu què és el que es pot fer o no, i la teologia, que fa llum sobre aquestes realitats. Ho explicava el sacerdot Joan Costa -enginyer i doctor en Teologia- per parlar sobre la raonabilitat de la fe, en un dels actes que organitza la UIC durant aquest curs, amb motiu de l'Any de la Fe convocat pel papa emèrit Benet XVI.

Com recordava el professor Jaume Armengou, vicerector d’Ordenació Acadèmica i Professorat de la UIC, quan presentava el ponent, “aquestes activitats volen propiciar un diàleg entre la fe i la raó, molt en concordança amb el lema d’aquesta Universitat: ‘La veritat us farà lliures’”. Llibertat que serà més gran en la mesura que em refiï de qui “mereix la meva confiança”, explicava Costa. “Si vull buscar la veritat –deia–, el més raonable és buscar un professor que m’ajudi a trobar-la; si només em vull fiar de la meva raó, em quedaré essent un ignorant”.

Joan Costa –sacerdot de l’arxidiòcesi de Barcelona, enginyer en Telecomunicacions per la Universitat Politècnica de Catalunya, llicenciat en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya, màster en Doctrina Social de l’Església per la Universitat Pontifícia de Salamanca i doctor en Teologia Moral per la Universitat de Navarra– va enfocar la conferència al voltant de grans teòlegs com Ratzinger i Von Baltasar, mirant de “prendre consciència de fins a quin punt és raonable la nostra fe, que sovint s’ha volgut abandonar a l’àmbit del que no és raonable, dels sentiments”. “Qui opta per la fe –assegurava Mn. Costa– obté un interlocutor capaç de donar respostes a les qüestions fonamentals de la vida de qualsevol persona, mentre que l’ateu, si és plenament coherent amb el que afirma, no les troba”.

En aquest sentit, la intenció de l’enginyer Costa no era demostrar l’existència de Déu, perquè “no es pot, en el sentit matemàtic de la paraula: simplement és mostrable; pel que coneixem –explicava– podem intuir-ne alguns dels atributs”, com l’ésser transcendent, la no-arbitrarietat de la creació, etc., i adonar-nos que l’únic motiu del seu actuar és l’amor. “Per això, el cristianisme és l’opció més raonable, vitalment parlant, que hi ha en la història de la humanitat, ja que és l’única que parla d’un Déu que es fa home i ha reclamat la nostra amistat”.

A partir d’aquí, el professor Costa va parlar de com n’és d’humà un acte de fe, “resposta envers aquella persona que m’és digna de confiança”, i de la manca d’esperit científic de qui “opta per dir que el que s’escapa de la meva mirada no és raonable perquè no es pot mirar, i acaba ficant Déu fora del món i, per tant, fora de la història”. En canvi, continuava explicant Mn. Costa, “la fe no és quelcom obscur, sense sentit: fiar-se de qui és l’Amor és el més raonable de tot i m’obre la porta a un món que m’ajuda a entendre les injustícies, el dolor, el sentit de la nostra vida, etc.”

Finalment, el ponent va recollir tota l’exposició remarcant que “la raó té diferents mitjans per accedir a la veritat: ella mateixa, la confiança i la fe, que és la confiança en Déu. Per tant –concloïa–, la fe implica un acte d’humilitat amb el qual ens fiem de Déu”.

La universitat va néixer amb tres disciplines...; “el problema és que, ara, la ciència s’ha quedat sense els fonaments, la llum que vèiem que ens fa la teologia sobre les realitats, i per això, va a les palpentes”.