La recerca que ha dut a terme Anna Petrus Pons, professora del grau en Comunicació Audiovisual del 2013 al 2025, ha girat al voltant d’una anàlisi crítica de l’existència d’una resistència cinematogràfica a la cultura de la violació en el cinema occidental anterior al moviment feminista #MeToo (2017), així com els procediments estètics a través dels quals s’articula aquesta resistència.

Concretament, el Ministeri d’Igualtat ha destacat “l’alta qualitat, rigor analític i originalitat, així com la seva aportació significativa a l’estudi de la representació cinematogràfica de la violència sexual”. Aquest reconeixement s’emmarca en els premis de la Delegació del Govern contra la Violència de Gènere a tesis doctorals sobre violència contra les dones.

Anna Petrus espera que aquesta recerca pugui aportar una major consciència social sobre la violència sexual: “Espero que aquest reconeixement pugui generar més compromís dels professionals del cinema pel que fa a la representació d’aquesta violència i les seves conseqüències, d’una forma més ajustada a la realitat”.

La tesi “La mirada que abraça. L’estètica de l’empatia com a forma de resistència cinematogràfica a la cultura de la violació” va ser presentada el 7 de novembre del 2025 a la UIC, i les directores de la tesi són la Dra. Pilar Medina-Bravo i Dra. Laura G. Pousa. La tesi va ser tutoritzada per la vicerectora d'Estudiants i Sostenibilitat de la UIC, la Dra. Esther Jiménez.

La recerca, feta en el marc del Doctorat en Comunicació, Educació i Humanitats de la UIC, ha permès identificar tres grans configuracions estètiques recurrents que afavoreixen l’emergència d’una resposta empàtica envers les víctimes: la presència del testimoni silenciós, les estratègies d’elisió de la violència i la inscripció de la violència en els cossos de les víctimes. El resum descriptiu de la tesi defineix que “aquestes formes no són excloents, sinó que sovint coexisteixen i interactuen dins d’una mateixa obra, generant configuracions ètiques complexes i, de vegades, contradictòries. Entre aquestes, destaca la representació de les conseqüències corporals del trauma com la forma més consistent d’articular una resposta empàtica, en la mesura que desplaça el focus cap a l’experiència de les víctimes i evita l’espectacularització de la violència”.

La importància dels resultats rau en la seva dimensió propositiva i transformadora. Les pràctiques cinematogràfiques identificades poden generar un impacte positiu en la possible erradicació de les violències sexuals en l’imaginari col·lectiu, segons l’autora. A més, la recerca ofereix una eina transferible que permet comparar i problematitzar les formes en què el cinema articula —o bloqueja — respostes empàtiques cap a les víctimes, i analitzar les tensions i contradiccions que emergeixen en la relació entre l’ètica i l’estètica fílmiques en cada cas concret.