Com va començar la vostra trajectòria professional? 

Jonathan Arnabat: Vam començar fent projectes molt petits, relacionats amb l’interiorisme. Familiars i amics ens demanaven reformes del seu pis, de segones residències... Hem passat molts anys fent projectes d’interiorisme, però estàvem una mica estancats i la gestió interna de l’empresa era complicada perquè cada cop teníem més encàrrecs d’interiorisme. Hi havia moments que teníem 30 o 35 projectes petits i això és molt difícil de gestionar en un despatx d’arquitectura, perquè en cada projecte hi ha un client, una llicència urbanística que has de tramitar, hi ha un constructor… Vam fer un esforç per canviar una mica l’escala: tenir menys projectes i que fossin d’escala més gran i més vinculats amb l’arquitectura i amb l’edificació. 

L’any 2021 vau guanyar el Premi FAD d’Interiorisme per l’obra “Estudio Omar” i aquest 2022 heu guanyat el Premi FAD d’Arquitectura amb l’edifici “Llacuna”. Què suposa per a vosaltres haver guanyat aquests premis i a més dos anys consecutius?

Jonathan Arnabat: Aquest Premi FAD de l’any passat d’interiorisme ens fa il·lusió perquè d’alguna manera marca el final d’aquesta etapa de projectes més relacionats amb el món de l’interiorisme. És com si se’ns valorés tota la feina que hem fet en l’àmbit. Fa molta il·lusió que l’any següent tornem a rebre el premi FAD, però que aquest cop ja sigui d’Arquitectura i que sigui amb el primer edifici plurifamiliar d’obra nova que hem realitzat. 

Quins valors diferencials creieu que han fet el vostre projecte mereixedor del Premi FAD d’Arquitectura?

Jordi Ayala: Tot i ser un edifici molt petit, està situat en una cantonada bastant visible, en un punt d’entrada del Poblenou i exerceix una funció com de fita d’entrada, dona accés al barri, i es troba en un entorn entre la zona industrial i la zona residencial. És un entorn bastant deteriorat i l’edifici cus la zona i l’estableix, i defineix els límits d’aquests barris, i ho fa d’una manera molt integrada amb l’entorn i tenint molt en compte la ciutat. 

Jonathan Arnabat: El Premi FAD premia edificis per la bona arquitectura, però el projecte guanyador no només ha de ser bona arquitectura, sinó que ha de transmetre un missatge a escala social.

Teniu projectes a Barcelona, però també a altres països d’Europa i fins i tot de fora d’Europa. Com heu aconseguit aquesta projecció internacional?

Jordi Ayala: Sempre hem tingut interès per l’escena internacional i hem fet viatges per nodrir-nos de l’arquitectura internacional. Ara mateix els nostres principals clients són projectes a l’estranger, fins i tot fora d’Europa. Hem fet projectes al Japó, els Estats Units, Portugal, França i a Suècia. A UIC Barcelona ens han acostat a diferents professors que venien de fora. De fet, la mateixa universitat es diu “Internacional”. Recordo que fèiem classe d’anglès especialitzat en el sector de l’arquitectura i la construcció, i rebíem visitants i conferenciants internacionals. 

Quins altres aspectes de Barcelona UIC School of Architecture valoreu positivament? 

Jonathan Arnabat: Valoro especialment el tracte personalitzat, ja que des del primer any coneixia molt bé els professors. Vam fer amistat amb molts professors, i els professors, més enllà de l’assignatura que feien, ens convidaven a presentar-nos a concursos. Una figura important per a nosaltres ha estat Vicenç Sarrablo, que des del primer dia ens va acollir a tots quatre molt bé i ens va anar proposant que ens presentéssim a concursos d’estudiants. Ens va oferir moltes oportunitats i ens va obrir moltes portes. D’alguna manera, a nosaltres ens va donar una injecció d’energia addicional que segurament no pots trobar a una altra escola. Et fa creure que pots arribar fins on vulguis i t’ajuda a ser un emprenedor i a augmentar la confiança per assolir reptes.

Vosaltres també vau exercir com a professors. Com va ser l’experiència d’impartir docència a la mateixa universitat on havíeu estudiat? 

Jordi Ayala: Va ser molt important aquesta etapa de docència. Es tendeix a fer un pas de la universitat al món professional, però oblidant de seguir estudiant i la docència obliga a tenir aquest estudi continu i d’autoaprenentatge. Entendre la professió com un procés de formació contínua és una cosa que crec que no s’ha de perdre mai.

Jonathan Arnabat: Crec que estava molt bé el nostre paper perquè era una figura intermèdia entre un professor més experimentat i l’alumne. Coneixíem molt bé l’escola i fèiem una mica la funció de germà gran. Ja teníem un peu en el món professional i la nostra funció no era tant d’alliçonar, sinó de donar consells i acompanyar l’alumne i ensenyar-li estratègies o eines que havíem fet servir nosaltres durant la carrera.

Què és el més gratificant de dedicar-vos al món de l’arquitectura?

Jonathan Arnabat: Per mi l’arquitectura va ser una cosa molt vocacional, des de petit tenia ganes de fer edificis i ara d’una manera natural som aquí i és molt satisfactori llevar-te al matí i anar-te’n a fer allò que sempre has volgut fer, i a més, fer-ho envoltat d’amics. 

Jordi Ayala: És molt gratificant en una mateixa feina aconseguir tenir una vocació de servei social o de servei a la ciutadania, i a la vegada la satisfacció de veure un projecte propi acabat. L’arquitectura té la part artística de produir una peça que un cop finalitzada és duradora i permanent. Amb el nostre granet de sorra fem que la societat funcioni millor. 

Com aconseguiu aportar aquest granet de sorra per millorar la societat des de l’arquitectura?

Jordi Ayala: En arquitectura es treballa en moltes esferes, i tenim una responsabilitat important. Va des de l’àmbit urbanístic i l’entorn públic, on l’edifici projecta una idea de com s’integra a la ciutat, i també passant pels temes d’eficiència energètica, de reducció del CO2 i altres qüestions ambientals o fins i tot qüestions més domèstiques i funcionals, com, per exemple, si un bon disseny estètic encaixa amb certa filosofia de l’usuari.

Què és el més important per ser emprenedor?

Jordi Ayala: En l’arquitectura cal ser persistent, és el més important. Després cal capacitat de treball en equip. Tendim a estar preparats per a alguns aspectes molt concrets i si parles d’emprenedoria has de ser més polifacètic i intentar tenir uns coneixements mínims de moltes altres àrees per poder funcionar.

Jonathan Arnabat: Cal insistència, moltes ganes i lluitar contra tot. Aquí es fa molt difícil ser emprenedor. En el món de l’arquitectura, hi ha moltíssima burocràcia en l’àmbit de l’administració i això fa que es dilatin moltíssim els temps. Has de ser molt persistent, tenir molta paciència i capacitat d’adaptar-te. El camí més fàcil és treballar per a un altre o per a l’Administració, però segurament la recompensa al final del camí és més gran si ets emprenedor.

Què recomanaries als estudiants que ara estan estudiant Arquitectura o que s’acaben de graduar?

Jordi Ayala: Quan ets professor durant uns quants anys t’adones que el principal problema dels alumnes és que no es veuen a ells mateixos com un arquitecte que lideri un despatx i crec que el primer que recomanaria és creure’s-ho. Considero que al llarg dels anys la gent jove veu menys oportunitats, però les oportunitats les has de buscar. Voldria animar a creure-s’ho, a projectar-se i a buscar oportunitats perquè realment hi ha un lloc per a qualsevol persona si el busca.