Comparteixes llista amb Cristina Burzako, consellera delegada de Movistar Plus+; o Esther García, directora i productora amb sis premis Goya. Què significa per a tu aparèixer en aquesta llista Forbes?
Ha estat una gran sorpresa que encara estic processant. No és gens habitual que un perfil acadèmic aparegui en una llista d’aquest tipus. És veritat que jo tinc dos barrets, un vinculat a l’àmbit professional i un altre vinculat a l’àmbit acadèmic, que és cap al qual m’estic inclinant més últimament. Ja fa uns quants anys que soc a la indústria i ara em ve de gust una feina una mica més de reflexió, més de recerca. Aquestes llistes tenen el valor que tenen, però sobretot m’ho prenc com el colofó de molts anys de feina. Estic contenta, però també és una motxilla de responsabilitat per continuar fent les coses bé.
Entre les cinquanta triades per Forbes hi ha dones amb càrrecs molt potents, decisius per a la indústria i el sector audiovisual. Estem davant d’un canvi en el sector?
És un àmbit molt difícil, perquè costa trobar dones en llocs de lideratge o de responsabilitat. Sempre hi ha hagut molta presència femenina en el sector, però més en llocs de comunicació, de premsa o de màrqueting, i el que escasseja són dones en llocs de gestió, que tradicionalment han estat més fur d’homes, i aquesta és la part que a poc a poc està canviant.
Feia falta aquest canvi.
La veritat és que sí i em sembla molt necessari que es normalitzi la presència de veus femenines en llocs que tradicionalment estaven ocupats per homes. Crec que és just reconèixer la feina de dones professionals del sector audiovisual, en un moment tan rellevant com l’actual, de tants canvis, de tantíssima destrucció d’un model antic i de reconversió en un nou model. Llistes com aquestes mostren també a futurs professionals, com l’alumnat de UIC Barcelona, que hi ha càrrecs molt rellevants per a la indústria ocupats per dones, malgrat que encara estem en aquest punt que cal crear llistes separades. Tant de bo caminem cap a un futur en el qual no hi hagi distinció de gènere.
Ets l’únic perfil acadèmic de la llista. El sector audiovisual no el té gaire en compte?
Sembla que a vegades el món acadèmic viu una mica al marge i no és així; hi ha investigadors que estan fent recerca sobre temes molt interessants i necessaris, com els relacionats amb la diversitat, amb l’homogeneïtzació cultural o amb com s’està reconfigurant el sector. Són recerques que la part més professional del sector també ha de tenir en compte, i reconèixer els professionals que estem en el món acadèmic, intentant impulsar l’anàlisi i la reflexió.
Parlant del teu treball de recerca sobre el vídeo sota demanda i Netflix, és clar que el model de consum ha canviat i també la velocitat. Aquest canvi suposa una baixada de la qualitat dels productes?
És l’etern debat. Estem experimentant una transformació enorme, ja que venim d’un entorn en el qual l’oferta audiovisual estava raonablement controlada, perquè teníem una limitació física. En el moment en el qual el vídeo sota demanda es consolida i et permet com a consumidor accedir a un repositori gairebé infinit, les plataformes són conscients que la gasolina del creixement són els continguts. Això es tradueix en un augment exponencial del contingut produït que, almenys en la teoria, fa que sigui una mica més difícil de conciliar amb una producció basada en la qualitat. Tot i així, les plataformes s’han adonat que encara necessiten productes cuidats, dels quals la gent parli, programes que siguin rellevants culturalment parlant, i per això hi ha moltes plataformes que estan apostant per una línia de continguts molt cuidada.
Quines plataformes serien un exemple?
Netflix mateix, que podria ser la que està més en el punt de mira, té grans continguts de molta qualitat i fins i tot estan invertint en programes que no podrien haver vist la llum en una cadena convencional de televisió. O per exemple, Apple TV+, que està apostant per una línia de contingut molt triada, molt cuidada i diferent, amb sèries com Ted Lasso, Severance o Pachinko, que em fan recordar l’època d’or d’HBO, amb grans sèries com Els Soprano o The Wire. A més a més, no oblidem que Apple TV+ s’ha emportat l’Oscar amb la pel·lícula Coda.
Llavors podem dir que ens trobem en un bon moment per crear contingut?
Totalment. Estem en un moment molt dolç perquè hi ha molta feina i les plataformes busquen idees, veus noves, i per sort, d’altra banda, disposem de molt de talent i de moltes persones amb ganes d’explicar històries de manera diferent. Ho veig diàriament, amb els meus alumnes, nois i noies creatius, amb ganes d’aprendre i que entenen que s’enfronten a un sistema que està canviant d’una manera molt accelerada. Abans era molt més difícil, perquè tenies unes pautes controlades, i ara les plataformes et conviden a experimentar.
En aquests moments la varietat de plataformes disponibles és enorme i el consumidor s’ha de subscriure’n a un gran nombre per poder accedir a les sèries i les pel·lícules que vol. Quin és el futur del sector? Viurem una consolidació?
Les plataformes han blindat el contingut i s’han convertit en illes. Molt poques comparteixen productes i com a consumidor no tens més remei que pagar. Encara així, la pressió de mercat és gran i cada vegada és més difícil fidelitzar el client durant tot l’any, per això estan començant a testar-se els primers models d’agregació de plataformes, un servei que a través d’un preu únic et permet accedir a continguts d’altres plataformes. Amb la situació econòmica tan delicada que hi ha a moltes cases, la decisió de quina plataforma es contracta i quant temps es manté s’ha tornat molt més meditada, i per això crec que la consolidació vindrà donada pel fenomen de l’agregació.
L’streaming posa les coses molt fàcils a la pirateria, a més amb la possibilitat d’oferir els vídeos al moment i en molt bona qualitat. Com s’està tractant actualment aquesta problemàtica?
Quan va néixer Netflix moltes productores no creien que internet pogués ser una oportunitat de negoci. La pirateria estava en auge, però els consumidors es van adonar que era més ràpid, segur i sobretot més còmode pagar una plataforma que continuar descarregant-se contingut d’internet de manera il·legal. L’observatori europeu del 2019 va constatar per primera vegada en una dècada que les xifres de pirateria havien descendit. Tot i així, la pirateria no ha desaparegut, perquè la qualitat dels productes pirates és en HD, i fins i tot podem dir que es troba en un moment de renaixement per culpa de l’aïllament dels continguts. El consumidor que ja paga diferents plataformes, si vol accedir a un contingut concret que està tancat en una altra, pot ser que no estigui disposat a pagar i recorri a la pirateria.
La televisió com a mitjà únic d’entreteniment ja és història. Quin creus que és el futur de les televisions convencionals? Estan condemnades a desaparèixer a poc a poc?
Fa dues dècades que intentem matar-la, però em resulta molt trist pensar en un futur sense televisió. Hem d’entendre que la televisió pública garanteix la democràcia en l’accés. No podem sustentar l’accés a l’entreteniment en fórmules de pagament, això seria injust i imposaria una càrrega en persones que no es puguin permetre pagar una plataforma. És per una qüestió estructural que crec que les televisions compleixen un paper fonamental, i també en el paper informatiu i educatiu. Pot ser que en formats de ficció ja no funcioni, però la televisió té molt recorregut en continguts que viuen del directe, perquè aquesta experiència la plataforma sota demanda no la pot reemplaçar. El millor exemple ha estat la pandèmia o el que està succeint ara a Ucraïna, en aquests casos la televisió és la nostra finestra al món, així que no crec que desaparegui, només haurà de continuar adaptant-se.
I en el cas del cinema?
El sistema de les finestres, que era el que garantia que una pel·lícula tingués un període d’exclusivitat comercial a les sales, no era un sistema òptim. Ja abans de la pandèmia es veia que era un model que beneficiava els blockbusters, però condemnava les pel·lícules més petites que es quedaven en un calaix fins que podien passar al lloguer digital. Llavors va arribar la pandèmia i va precipitar molts canvis que a la llarga es produirien. Amb les sales tancades, els cinemes van haver d’acceptar acords que en condicions normals no haurien acceptat i les majors, els grans estudis, van buscar noves fórmules per continuar guanyant diners amb el públic confinat a casa. I aquesta bretxa que es va obrir ja no es pot tancar. Disney i Warner són les que estan experimentant més, fent que hi hagi estrenes simultànies (al cinema i en plataforma) o ja directament sense passar pel cinema, com està fent Pixar, la joia de la corona de Disney.
I quina és la solució?
No és tant una responsabilitat dels estudis de les noves maneres de distribuir el producte audiovisual, sinó una necessitat dels cinemes d’adaptar-se al canvi. Ells són els que han de repensar la manera en què programen, replantejar l’espai i necessiten reivindicar l’última experiència realment immersiva que ens queda. Han d’aprendre alguna cosa que les plataformes tenen molt clara i és que has d’aconseguir que el client torni.
Per acabar, com una de les veus que retransmeten els Oscars a Movistar+, què t’ha semblat la gala d’enguany? Coda ha estat una sorpresa amb el seu Oscar a la millor pel·lícula?
Jo ho donava per descomptat. Crec que el principal missatge que llança l’acadèmia a Hollywood amb aquest premi és que està admetent la realitat de les plataformes i que està disposada a premiar una pel·lícula que ha estat un temps curt en cinemes i després ha passat a internet, però que encara no està preparada per premiar Netflix, perquè segueix un model de negoci que no estrena les seves pel·lícules en cinemes. Netflix, des de 2017, des que va posar tota la carn a la graella amb Roma, fa campanya per aconseguir un Oscar a la millor pel·lícula, no ho va aconseguir i tampoc amb L’irlandès, ni amb Mank, malgrat ser una pel·lícula feta expressament per als Oscars. L’acadèmia ha premiat Coda, una pel·lícula amb un missatge deliciós, però molt petita al cap i a la fi, per sobre d’El poder del perro, que era una pel·lícula molt més oscaritzable. Tot això és una declaració d’intencions. L’acadèmia demostra que accepta les plataformes, deixa que s’asseguin a la taula, però encara no les reconeixen com si fos un igual perquè és un model de negoci que destrueix sales de cinema.
