El true crime s’ha convertit en un dels gèneres més populars a plataformes, sèries, documentals i pòdcasts. Successos que van passar fa anys tornen a estar presents als mitjans amb produccions que barregen informació i entreteniment. Però aquest fenomen també ha obert un debat: fins a quin punt s’informa pensant en l’interès públic i quan es traspassa la línia del sensacionalisme?
Les professores i investigadores Maria Fitó i Núria Roca han estudiat aquesta qüestió a l’article “Tractament ètic-periodístic del true crime a la premsa espanyola: els casos Guàrdia Urbana i Nemo”. La investigació analitza com la premsa espanyola va tractar dos casos que van tenir un gran impacte mediàtic i que, anys més tard, han tornat a l’actualitat amb produccions de true crime.
El cas de la Guàrdia Urbana (2017) ha generat episodis de pòdcast, el documental Las cintas de Rosa Peral i la sèrie de ficció El cuerpo en llamas, ambdues produccions disponibles a Netflix. En el cas Nemo (o cas Gabriel), la mare del menor va aconseguir frenar la producció d’un documental de true crime.
Les autores de l’article destaquen que aquestes produccions solen reactivar casos que ja havien desaparegut de l’agenda mediàtica i tornen a exposar tant les víctimes com les seves famílies. També plantegen una controvèrsia legal sobre quins drets fonamentals han de prevaldre: la protecció de l’honor, la intimitat i la imatge de la víctima, o el dret a la informació dels ciutadans.
Menys rigor en la protecció de menors
Un dels aspectes més importants de la investigació és que el tractament mediàtic no va ser igual en tots dos casos: l’estudi conclou que els mitjans van ser menys rigorosos en el cas Nemo, tot i tractar-se del crim d’un menor. El percentatge d’incompliments ètics va ser més del doble: un 15,1 %, davant del 6,5 % registrat en el cas de la Guàrdia Urbana. Les investigadores destaquen dues qüestions que no es van respectar en la cobertura del cas Gabriel Cruz: la protecció de la intimitat del menor i evitar identificar la víctima amb el seu nom.
En concret, l’estudi assenyala que el respecte a la intimitat dels menors es va incomplir en el 100 % de les peces analitzades sobre el cas Nemo. A més, en un 97,3 % de les notícies s’identificava directament la víctima, mitjançant el seu nom complet o utilitzant el sobrenom amb què el cas es va difondre als mitjans.
Sensacionalisme i clickbait
Un altre dels punts que analitza l’estudi és la cobertura sensacionalista a la premsa. Segons l’article, molts mitjans utilitzen estratègies pròpies del clickbait per captar l’atenció del lector, prioritzant l’impacte emocional per sobre del valor informatiu. En el cas de la Guàrdia Urbana, més del 63 % de les peces analitzades utilitzaven titulars clickbait. Les investigadores van observar que moltes notícies anaven més enllà dels fets del crim i se centraven en detalls personals o aspectes de la vida privada de les persones implicades.
Per dur a terme la investigació, Maria Fitó i Núria Roca van analitzar 140 peces informatives publicades als diaris generalistes més llegits d’Espanya: El País, El Mundo, La Vanguardia, ABC, La Razón, El Periódico i La Voz de Galicia. L’anàlisi es va fer a partir de 13 variables relacionades amb l’exercici propi de la professió periodística i esmentades al Codi Deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE) i al Codi Europeu Deontològic del Periodisme.
Les investigadores destaquen que l’auge del true crime fa necessari reforçar els límits ètics en la cobertura mediàtica de notícies, sobretot en casos on les víctimes són menors d’edat. L’estudi insisteix en la responsabilitat social dels periodistes i en la necessitat de trobar un equilibri entre informar i respectar la privacitat. “Els periodistes no només han d’enfocar-se a atreure lectors a través d’estratègies cridaneres, sinó també considerar la rellevància, la precisió i l’impacte social de la informació que difonen”, conclouen les autores.
