L’article ha estat elaborat conjuntament amb la professora de la Universitat Pompeu Fabra Maria Castellví Lloveras i assegura que la creixent normalització en l’ús dels medicaments GLP-1 com l’Ozempic reforça els marcs dominants de rebuig al sobrepès, a partir d’una anàlisi de comentaris dels usuaris a la premsa digital generalista espanyola.
Segons les autores, la generació de medicaments que actuen sobre l’hormona GLP-1, com l’Ozempic, emergeixen no simplement com a tractaments mèdics, sinó com a “tecnologies morals mitjançant les quals s’avaluen i es jutgen la responsabilitat, l’esforç i la legitimitat moral”. Aquestes conclusions neixen d’una anàlisi de 648 comentaris d’usuaris en nou articles d’El Mundo, vuit articles d’El País i dotze articles d’elDiario.es.
Les expertes en comunicació han definit el debat com “una oscil·lació entre marcs morals de responsabilitat individual i marcs medicalitzats del sobrepès com una condició crònica que requereix un control continu”. Comentaris com “menys àpats i més vambes” o “menys pastilles i més cintes de córrer” moralitzen la pèrdua de pes, segons les investigadores. “Aquests discursos associen l’excés de pes amb la falta d’ètica”, apunten.
Lara Martín Vicario afirma que existeix un discurs públic a Espanya estructuralment grassofòbic: “Els GLP-1 reflecteixen un desig de primesa que mai va arribar a desaparèixer, però amb una condició: ha de ser una primesa merescuda, aconseguida amb esforç i sacrifici”, raona.
L’anàlisi també subratlla que la intervenció farmacològica s’entén com una manera de “fer trampa”. Lara Martín Vicario incideix en aquest estigma: “Fins i tot si perdessis pes i deixessis d’estar gras, continuaria estant malament perquè no ho has fet de manera correcta”, afegeix.
Per a les autores, l’estudi demostra que en el debat públic “no hi ha espai per a discursos alternatius que advoquin per l’acceptació del sobrepès”. “La falta de discurs de l’acceptació de l’excés de pes és notable i disminueix la possibilitat de concebre un món en el qual això no sigui un problema que hagi de ser tractat”, afirmen.
Bons i mals usuaris
L’anàlisi fa una clara distinció entre els “bons i mals usuaris”. Els bons són aquelles persones que per la seva condició de salut necessiten Ozempic i la societat les accepta “pels seus esforços per perdre pes”. “Reforça l’imaginari del sobrepès com un estat que no pot simplement existir, sinó que ha de canviar costi el que costi”, apunten les investigadores. És el concepte definit com a “bon gras”.
Els “mals usuaris” són aquells que busquen una resposta ràpida, sense esforç ni sacrifici. “Dificulten l’accés a aquells que realment ho necessiten, ja que la seva finalitat és merament estètica”, segons indiquen les autores.
Una altra de les conclusions de l’article és que el debat sobre el tractament mèdic dels GLP-1 gira al voltant de la reducció del pes, no del control de la diabetis tipus 2, per a la qual van ser concebuts inicialment.
Escepticisme cap a les empreses farmacèutiques
L’article acadèmic assenyala que els usuaris perceben rebuig cap a la indústria farmacèutica, ja que la consideren una eina que actua com a “altaveu” per als seus propis beneficis econòmics. “Els usuaris no critiquen la marginació dels cossos grossos, sinó la manipulació dels consumidors per part de les farmacèutiques”, apunten. “En l’àmbit social, a escala general, hi ha un rebuig als fàrmacs, ja que són una trampa per a la gent que no sap ni vol cuidar-se”, explica Martín Vicario.
Les expertes en comunicació destaquen que les conclusions de l’estudi “conviden a reflexionar sobre com els nous tractaments farmacològics no interactuen només en el camp biomèdic, sinó també en els sistemes culturals i morals que condicionen la seva recepció pública”. En el cas dels GLP-1, el discurs social continua sent “al voltant de la reducció del pes com a objectiu principal i no incorpora perspectives que reconeguin la diversitat corporal, a més de dificultar intervencions alternatives en les quals s’incorpori l’acceptació del cos o l’adopció d’estils de vida saludables”, conclouen.
