L’especialista en urbanisme ha apostat per reverdir les ciutats de manera radical i que la cota horitzontal de la ciutat estigui sempre plantada, ja sigui el carrer o els terrats. “Amb això gairebé desapareixeria l’efecte illa de calor, retindríem millor l’aigua i generaríem molt d’oxigen”, ha sentenciat.
Les ciutats, en la seva opinió, “són la clau del futur o poden ser la clau del fracàs” perquè “ocupen tan sols el 2 % del planeta, però consumeixen el 75 % de l’energia i emeten el 70 % de C02. L’expert creu que, si tota la ciutat és més verda, més pròxima, més dotada de serveis i, per tant, més accessible a peu o amb bicicleta “deixarem de parlar de barris privilegiats”. “L’emergència climàtica és la gran oportunitat per equalitzar el disseny de les ciutats i no només augmentar la qualitat de les zones menys afavorides, sinó d’abolir privilegis contaminants a les zones més afavorides”, ha afegit.
El professor de UIC School of Architecture assenyala que les superilles poden ser clau, ja que segons el seu parer “es tracta del cas d’urbanisme avançat més potent del món, juntament amb el concepte de la ciutat dels 15 minuts, que la pandèmia ha revalidat”.
Lacasta considera que les ciutats han de dissenyar-se sota moltes perspectives, i una de fonamental és la de gènere. “Els carrers mal il·luminats i perillosos, els carrerons de la por, els portals reculats, són aspectes importants per donar seguretat. També als adolescents, als nens, a la gent gran”, ha destacat. El professor de UIC Barcelona ha recordat que per dur a terme el projecte de l’Agrociutat Gagarine Truillot a Ivry-sur- Seine, guardonat el juliol amb el Premi Nacional d’Urbanisme atorgat pel Consell Superior de Col·legis d’Arquitectes d’Espanya a l’estudi Archikubik, va caldre “estar gairebé sis mesos asseguts cara a cara amb associacions, veïns, col·lectius, amb tallers d’adolescents, gent gran, nens i col·lectius de dones, per descomptat”.
L’expert considera que avui el territori de l’urbanisme ja no és la ciutat, sinó el planeta. “L’urbanisme ja no ha de retre comptes a la societat, sinó a l’ecosistema, és a dir, als humans, però també a tot allò que no és inert, els arbres, les verdures, els mamífers, els insectes, etcètera. L’àmbit de l’urbanisme i de l’arquitectura s’ha ampliat a tots els límits possibles. Ja no construïm en un barri, des d’un barri estem construint en el planeta”, conclou Lacasta.
