Discurs de Christoph Pasour, director del Màster en Gestió Cultural
Dra. Judith Urbano, Degana de la Facultat d’Humanitats,
Valenti Oviedo, Director General de la Fundació Gran Teatre del Liceu
Professorat i Professors de la Facultat d’Humanitats,
Benvolguts alumnes,
Familiars i amics,
Esteu arribant al final d’aquest màster—després de menys d’un any—i m’imagino que molts de vosaltres us sorpreneu de com de ràpid ha arribat aquest moment.
Per a molts, ha estat una etapa intensa. Allà al mes d’octubre, pocs us hauríeu pogut imaginar com d’exigent seria aquest programa.
Un programa amb el qual hem intentat oferir-vos les eines i estratègies essencials per a la Gestió Cultural. Ens hem centrat en el “com fer”: entendre les regles del joc, per dir-ho així—moure’ns pel sector cultural amb coneixement i confiança.
Però, realment només es tracta d’això? Som només tècnics de la cultura? Tinc els meus dubtes.
Perquè el que aquest any hauria d’haver estat, per damunt de tot, és una altra cosa. Sí, comprendre les regles del joc—però també desenvolupar el pensament crític per qüestionar-les. Per cercar alternatives. Perquè a vosaltres no només us importa el “com”, sinó també el “per què”—i el “per a què”.
La història de l’art sovint s’explica a través de les històries d’artistes que van desafiar l’statu quo. Que van destacar perquè feien les coses de manera diferent, perquè creien que es podien fer millor.
L’art i la cultura són, per tant, també espais de resistència—resistència a l’statu quo, a la ideologia, a la manipulació, a les veritats imposades. Resistència a l’exigència d’eficiència constant i utilitat permanent. I sí, resistència a la idea que el valor de l’art i la cultura només es mesura per la seva rendibilitat.
Quan entreu al sector cultural, no oblideu això: el que us mantindrà dempeus no serà mai els diners. Seran els vostres valors—el que defenseu i en el què creieu. La cultura troba la seva dignitat i la seva força en la resistència, en el pensament lliure i crític, en l’exploració de formes d’expressió independents.
En aquest sentit, sou exploradors—o millor dit: sou aventurers.
Sou aventurers perquè heu triat un camp en constant evolució, on les trajectòries professionals clares són poc freqüents. Però si la cultura és, com alguns diuen, una altra paraula per referir-se a la vida, llavors té sentit que no es pugui planificar amb precisió—oi?
I molts de vosaltres—procedents de més de 30 països diferents—sou aventurers perquè vau deixar enrere casa vostra, la vostra llengua, la vostra cultura. Potser la família i els amics desitgen el vostre retorn, però vosaltres vau venir aquí no només per estudiar Gestió Cultural—vau venir per començar un nou capítol de la vostra vida.
Per aquest coratge d’embarcar-vos en un veritable viatge cap a allò desconegut, teniu el nostre respecte més profund.
Res del que hem fet junts aquest any hauria estat possible sense el nostre equip excepcional.
En particular, la Claudia—bé, què puc dir…? Tothom sap que és la millor coordinadora del món. El programa no seria ni la meitat del que és sense ella.
Paloma—moltes gràcies per fer funcionar aquest programa cada dia amb la teva capacitat d’organització i fiabilitat—encara que tots sabem que el teu estimat amic Tao s’ha de quedar a casa esperant-te mig dia, cada dia.
Als nostres professors i professores—gràcies per la vostra professionalitat, pel vostre coneixement i la vostra passió, i per compartir el vostre saber amb una nova generació que, possiblement, marcarà una diferència real.
Al Departament d’Humanitats, a la nostra gestora de centre, Íngrid Soriano, i especialment a la nostra Degana, Judith Urbano—gràcies pel vostre suport. He de dir que és una gran pèrdua per a tots nosaltres que tu, Judith, deixis el càrrec de Degana de la Facultat després de nou anys. Però sé que tens plans emocionants per aquesta nova etapa de llibertat com a investigadora. Et desitjo molt d’èxit i molta alegria en aquest nou capítol professional!
La contribució de tots vosaltres ha fet possible reunir aquí, a Barcelona, estudiants apassionats per la cultura vinguts d’arreu del món.
I ara que us prepareu per deixar aquesta universitat, vull que recordeu un missatge:
En un món que cada cop retrocedeix més—cap a una mena de mentalitat darwinista on només se sent i sobreviu el més fort, sovint per la força—vosaltres podeu triar qüestionar aquesta nova normalitat.
Podeu triar ser l’alternativa. Podeu triar fer-ho millor.
Mantingueu-vos fidels a vosaltres mateixos, als vostres valors, a qui sou i com sou. I que la vostra passió per l’art i la cultura, juntament amb el vostre professionalisme, siguin una eina poderosa per defensar el pensament lliure i la llibertat d’expressió—sempre, i a tot arreu.
I ara—sortiu al món. Intenteu marcar la diferència.
Gràcies per tot!
I molta sort a tots i totes!
Discurs de Valentí Oviedo, padrí
Estimades graduades i graduats, familiars i amics,
És un honor per a mi poder participar en un moment ple de significat i, alhora, tan ple d’esperança per a tots vosaltres: la cerimònia de graduació.
Aturem-nos un moment en el concepte de “cerimònia de graduació”.
Us imagineu, ni que sigui per un instant, que perdéssim de vista els punts de referència sobre els quals se sustenten aquest tipus de cerimònies? Que no donéssim importància a la tradició que explica el perquè de les coses i que, en definitiva, ens ajuda a entendre i considerar si té sentit continuar-les o no?
Us imagineu quedar-nos només amb la primera capa, la superficial, d’aquesta cerimònia, és a dir, amb el purament estètic? I que oblidéssim que darrere d’aquesta capa hi ha el valor del col·lectiu, del compartit, d’alegrar-nos pel triomf dels altres, d’abraçar-nos de manera sincera i honesta?
Desconèixer-ne l’origen és navegar sense rumb, és perdre seguretat en el camí que emprenem, és fins i tot equivocar-se en les decisions. No recordar, no interpretar o no tenir curiositat pel perquè de les coses—i això vol dir bussejar en el passat per donar sentit al present i projectar el futur—és quedar-nos sense aquells ancoratges tan necessaris per saber que allò que decidim en el dia a dia és correcte, de sentit comú, i que respon a una ètica universal.
Per aquest motiu, us he de dir que, més que mai, la titulació amb la qual avui us gradueu comporta una gran responsabilitat. La cultura no és només un adorn: és allò que cus la identitat col·lectiva, la que ens ensenya que la condició humana, vingui d’on vingui, tingui l’edat que tingui, és una. Gràcies a les humanitats dialoguem amb el passat, entenem el present i projectem el futur. Vosaltres teniu la responsabilitat i el privilegi de ser ponts entre generacions, de preservar la memòria i d’imaginar realitats més justes i plenes.
El coneixement que heu adquirit al llarg d’aquests anys no és només una acumulació de dades; el vostre saber us permetrà transformar la realitat a partir de la comprensió de la seva complexitat. I és que només les humanitats ens ensenyen a mirar més enllà del que sembla evident, a qüestionar allò que avui sembla inevitable, i a buscar maneres de resoldre els grans assumptes i conflictes actuals.
Expliquen que, durant la Segona Guerra Mundial, el ministre de finances del Regne Unit es va dirigir a Winston Churchill per comunicar-li que les reserves econòmiques estaven sota mínims, que calia fer noves retallades pressupostàries, i que ja havia arribat l’hora de fer-les també a les institucions culturals. Davant la proposta, Churchill va respondre: “Però si tanquem les institucions culturals, llavors, per a què fem la guerra?”
En un moment en què la informació que ens arriba accentua i reforça les nostres conviccions i creences, en detriment d’un pensament holístic i divers; en un moment en què la possibilitat d’accedir a la informació és infinita —tot és a l’abast—, però no sempre tenim la capacitat de discernir entre allò essencial i allò accessori; fins i tot en un moment en què no tenim la certesa que la informació que rebem ha estat plenament contrastada; es fa imprescindible el vostre saber, el sentit crític i la perspectiva històrica per ajudar a teixir ponts en una societat sovint més crispada i amb esquerdes que, encara que semblin irreversibles, la història ens demostra que tot, per complex que sigui, pot revertir-se.
Permeteu-me ara tornar a l’arrel de l’humanisme. Si haguéssiu d’escollir entre Leonardo i Miquel Àngel, a qui escolliríeu? Un humanista del segle XXI—és a dir, vosaltres—no podria escollir, perquè l’humanisme no es pot explicar l’un sense l’altre. O, dit d’una altra manera, la tecnologia/ciència (Leonardo) no es pot entendre sense l’Art (Miquel Àngel). Per això, avui en dia els vostres coneixements i sensibilitat esdevenen imprescindibles en un món on la tecnologia avança a passos gegants, però que, mancada d’ètica, pensament crític i filosofia, pot esdevenir un camí llarg i dur.
Per acabar, us demano que, en la mesura que pugueu, feu possible que la cultura, l’art, la filosofia, la música, la literatura arribin al màxim de persones possible i que aquells que no hi tenen accés fàcil, el puguin tenir. Incorporar a la nostra motxilla de coneixements la saviesa de la història i de l’art ens dona aquells metres d’avantatge que fan que les oportunitats puguin ser iguals per a tothom.
Per a alguns, les humanitats no són més que un complement embellidor del coneixement—ells sabran. Però tots nosaltres sabem que les humanitats, i la seva incorporació a totes les fases de la vida, són l’eix central que determinarà si vivim o no en un món millor.
Assumiu aquesta responsabilitat com un privilegi i lidereu l’humanisme del segle XXI amb determinació, seguretat, humilitat i passió.
Moltes gràcies i felicitats.
Discurs dels alumnes del Grau d'Humanitats
Bona tarda, benvolguts membres de la facultat, pares, amics, i, per descomptat, companys,
Avui celebrem amb alegria que ens hem graduat en Humanitats i Estudis Culturals. Celebrem que hem arribat a la meta d’aquesta etapa universitària després d’uns anys de treball dur.
Sembla que va ser ahir quan estàvem asseguts en aquests mateixos seients, nerviosos, ansiosos, sense saber què ens esperava a les aules de la UIC. En aquesta institució, que ha acabat sent una llar, ens ha tocat superar reptes que ens han fet madurar i ens han preparat per a l’etapa següent de la vida adulta. Com per exemple: els exàmens interminables (però esplèndids) de literatura del Jordi Bermejo, la velocitat (barrejada amb molta passió i coneixement) de les classes de la Marta Crispí, les bones dosis setmanals de literatura de la Teresa Vallès, les bromes sense gràcia del nostre amic Javi, el fet de topar-nos amb un pocavergonya com l’Ïu o, també, el desgast articular als canells per la implantació de noves metodologies d’avaluació davant de l’avenç frenètic de la intel·ligència artificial.
Sens dubte, som uns privilegiats per haver estudiat Humanitats, ja que no tothom pot tenir el luxe de dedicar hores de classe a discutir les idees d’un llibre, indagar en el context històric que embolcalla un quadre o debatre sobre les diferents disjuntives que neixen arran dels nostres pensaments diferents. Però, sobretot, el gran privilegi han estat els nostres professors, que no només van compartir els seus coneixements, sinó també la seva passió, a cada classe.
Durant aquests anys, els nostres professors ens han impulsat a indagar sobre l’home i el món on viu. Hem entrat en contacte amb la història, l’art, la literatura i la filosofia i, com a resultat, han sorgit interessos i preguntes importants sobre la nostra història i sobre la vida. Una de les preguntes més presents al llarg d’aquests anys ha estat la de: “per què les humanitats?, per què estudiar-les?”. Com que intentar-la respondre de manera absoluta seria massa pretensiós per part nostra, a l’hora de redactar aquest escrit hem pensat que el millor era citar el nostre vicedegà Albert Moya. Durant aquests quatre anys, l’Albert ens ha insistit en més d’una ocasió en el fet que “la cultura és una via per a la intensificació de la vida”, és a dir, que no és un mitjà per evadir-se (com de vegades es diu de la lectura, per exemple) o un passatemps, sinó que és un camí per entrar encara més en contacte amb el present i la realitat. Les Humanitats no són un conjunt d’assignatures de cultura general fetes per semblar una persona culta davant de la societat. Són molt més.
Davant de l’imperi de la productivitat i de les coses útils que avui dia regna en la nostra societat, el vertigen que neix davant de la pregunta “quin futur laboral ens espera?” és comprensible i justificable.
Avui dia, és possible que s’aposti més per carreres científiques, tecnològiques i també les que tenen una relació més directa amb el món de l’empresa. La nostra, a diferència de les esmentades, genera una mica més d’incertesa davant de la vida laboral, i per a molts de nosaltres el futur continua sent una incògnita que haurem d’anar descobrint amb els anys. Així i tot, creiem que el que hem estudiat no ha estat una pèrdua de temps, sinó al contrari; aquesta riquesa cultural que hem obtingut des de tantes disciplines no només pot ser una bona manera de guanyar-se el pa si es conrea a consciència, sinó també de fer molt de bé a la societat. Aquí hem entès que el recorregut de la humanitat (mirar el passat) és l’única manera que tenim de comprendre el nostre present i afrontar el futur.
Professors: gràcies. Crec que no hem estat conscients en tot moment de la sort que és tenir uns professors que gaudeixen del que fan. Gràcies per prendre-us seriosament la vostra passió i transmetre-la dia rere dia. És brusc separar-nos així després de quatre anys, però sempre estarem orgullosos quan recordem que vosaltres vau ser els nostres professors d’Humanitats de la UIC.
Agraïm també a l’Íngrid i a la secretària d’Humanitats que des de la discreció i la paciència també ens hagin facilitat molt aquests anys d’universitat. Finalment, gràcies Judith, la nostra degana, i gràcies Albert, vicedegà, no només per educar-nos en les vostres disciplines, sinó també per ajudar a gestionar el curs amb la vostra proximitat i disponibilitat que tant us caracteritza.
Estic orgullós, tranquil i feliç d’haver estudiat aquesta carrera. Sense tenir clar encara quina direcció laboral prendré, tinc la certesa que continuar aprofundint en el que anomenem “Humanitats” és quelcom que m’interessa conrear. La sensació després de quatre anys d’estudi és la d’haver estat marcat a foc amb un segell que espero que no s’esborri mai. És el segell del per què de les coses, de les preguntes, de la curiositat, de la tradició, de la lectura, de l’escriptura... Perquè avui ho sento així: per a mi ja no és el mateix llegir un llibre que no llegir-lo, escriure un text propi que manllevar-lo d’un altre, saber-me a la cerca del que l’home anhela o, al contrari, no preguntar-se res. No és el mateix. I això ho he intuït aquí, en aquesta carrera i amb aquests professors. I per això estic agraït.
Volia citar aquí, en relació amb la tradició i el passat, les paraules d’un home que ha tingut un fort impacte en la meva vida. Es tracta de Luigi Giussani, i parla així de la tradició: “És la tradició conscientment abraçada el que permet una mirada totalitzant sobre la realitat, el que ofereix una hipòtesi de significat, una imatge del destí. […]. La tradició és com una hipòtesi de treball amb la qual la naturalesa llança l’home a la comparació amb tot”. Davant d’aquesta frase m’agrada entendre que la tradició (totes aquestes obres antigues i aquest munt d’autors ja morts) és el que permet a l’home llançar-se, des del present, cap a la cerca del significat de la seva existència i d’una societat millor.
Volíem esmentar especialment avui els pares, que només pel fet d’haver-nos concebut, estimat, cuidat i educat durant tants anys ja us mereixeu una muntanya de premis i lloances. Tot i que moltes vegades no ho sapiguem transmetre, us volem donar les gràcies avui per la paciència i el suport incondicional d’aquests anys. El nostre petit èxit que avui celebrem us el dediquem a vosaltres.
Volia aprofitar també per agrair a la Victòria aquests anys de delegada. Ho ha estat durant els quatre anys de carrera i això ja demostra una clara predisposició a la responsabilitat, el servei i el compromís. Estem encantats que hagis estat la nostra delegada, Victòria. Has estat delegada des de la proximitat, la comprensió, l’humor, el bon tracte amb els professors, etc., i per això estem agraïts.
Gràcies Uri i, per descomptat, gràcies a la classe per la seva paciència i la seva confiança en mi. Ha estat un plaer i un gran repte ser la vostra delegada.
I finalment, una salutació especial a tots els companys de classe. Misteriosament, ha anat creixent en el temps un afecte per cadascun de vosaltres, i és bonic veure això, sobretot quan a l’inici, a primer de carrera, un veia el panorama i es preguntava si entre nosaltres hi podria haver una unitat, una amistat. I així ha estat; amb les nostres peculiaritats i els nostres límits puc afirmar que ha nascut un afecte i una estima entre nosaltres del qual podem estar molt agraïts. Ara s’acaba la quotidianitat entre nosaltres; uns es queden per aquí, d’altres se’n van més lluny, alguns continuaran estudiant i d’altres començaran a treballar. Malgrat el canvi d’etapa, us animo (i soc el primer a qui això de la comunicació li costa) a cuidar-nos en la mesura que sigui possible; un sopar de tant en tant, llançar una proposta cultural per anar-hi junts, enviar una notícia d’algun tema que ens interessi o ens preocupi, comunicar-nos alguna bona notícia laboral o personal, etc. Qui sap què ens ofereix el futur a aquesta classe d’Humanitats.
Companys, espero que no deixeu mai de banda la sensibilitat tan pròpia dels humanistes, que no oblideu la importància de connectar amb l’essència de l’ésser i que, com hem après, apliquem el nostre pensament crític i no tinguem por de qüestionar les idees del nostre voltant, per més establertes que sembli que estiguin. Aprofiteu cada oportunitat que tingueu per créixer, superar-vos, arriscar-vos. Atreviu-vos a sortir del vostre cap i explorar altres idees, altres cultures. Principalment, espero que sigui on sigui que us porti la vida, hi aneu amb passió, que tingueu molt d’èxit i que sigueu molt, molt, feliços.
I quan la nostàlgia us visiti amb records d’aquests dies, que les memòries que guardem us omplin d’afecte pels bons moments. Gaudiu i viviu aquest moment que representa la commemoració d’un gran assoliment.
Sense que calgui dir res més, moltes felicitats humanistes. Moltes gràcies.
Discurs dels alumnes del Màster en Gestió Cultural - Castellà
Bona tarda, és un honor ser aquí en aquest moment tan especial per a tots els presents. Avui és un dia de celebració, un canvi d’etapa marcat pel tancament d’aquest cicle acadèmic, però que s’obre a un camí de noves oportunitats.
En primer lloc, volem agrair a totes les famílies i amics que ens acompanyen aquí avui el suport i l’atenció que ens han dispensat. Hem invertit esforç i dedicació durant aquest any que, sense el vostre ànim, hauria estat més complicat. Molts de vosaltres veniu de lluny per ser avui aquí, per poder celebrar aquest dia plegats; per això i més, gràcies.
Per descomptat, no podríem pujar a aquesta tarima sense l’ajuda de tots i cadascun dels professors que ens han acompanyat durant els darrers nou mesos. Ens sentim plenament agraïts per la seva entrega, dedicació i fins i tot paciència. Han sabut compartir amb nosaltres no només els coneixements, també les experiències de vida, i una passió enorme per la cultura i com podem gestionar-la.
Sempre recordarem com hem d’elaborar un pla de màrqueting, però sobretot no ens oblidarem de mirar la cultura no només com una vocació, sinó com una estructura viva, complexa i desafiant. Gràcies per ensenyar-nos a entendre els matisos d’aquest camp preciós i ampli, i per acompanyar-nos mentre intentàvem desxifrar-lo. Un acompanyament humà i inspirador, que ens ha fet sentir que formem part d’una cosa enorme, una cura social, un món d’històries que construïm i compartim. Una pel·lícula en què el Cost Fix és el gran malvat de la gestió cultural.
Però no només l’equip docent ens ha vist en els nostres millors i pitjors moments. Claudia, Paloma, Cristoph, gràcies. Si ens donessin un crèdit per cada vegada que hem corregut als vostres despatxos, no sé els meus companys, però jo no hauria fet cap examen aquest curs. Sabem que no ha estat gens fàcil coordinar-ho tot per a nosaltres, i l’esforç i el suport que hi ha hagut tota l’estona per part vostra és digne d’aplaudiment. Una menció especial a la Paloma, la nostra heroïna del curs quan els professors s’oblidaven d’acabar la classe a l’hora, i una salutació al seu gosset Tao.
Vam començar aquest curs amb moltes preguntes, alguna certesa, però avui en sortim amb eines i una visió més àmplia del món de la cultura. Aquests mesos han estat intensos, però hem après d’una manera molt viva: amb debats a classe, visites a museus i centres culturals, escoltant professionals admirables al sector, i enfrontant-nos (de vegades amb vertigen, i d’altres amb entusiasme) al repte de dissenyar projectes que es podrien fer realitat. Cada mòdul ha estat clau per al procés: des d’analitzar polítiques culturals, idear campanyes de comunicació creatives, fins a desenvolupar plans de finançament i de rendibilitat. I sí, també per descobrir que, encara que ningú ho digui en veu alta, al final tots vam acabar fent més amistat amb les taules d’Excel del que ens esperàvem.
La gestió del sector cultural és plena de desafiaments, cal aprendre a moure’s entre normatives ambigües, pressupostos ajustats, públics diversos, canvis d’última hora, milers de correus electrònics sense contestar, fulls de càlcul que es corrompen misteriosament… i la cultura és tan diversa com cada individu que la conforma. Si alguna cosa defineix aquest any és aquesta diversitat. Venim de diferents països, formacions i contextos diversos, però hem construït alguna cosa junts. Ens hem escoltat, hem discutit, ens hem donat suport en treballs grupals (fins i tot en aquells que semblaven impossibles de lliurar) i hem après una cosa essencial; l’essència de la cultura són les relacions humanes.
Tot i que hagi estat breu, el nostre pas per aquesta facultat ha estat enormement intens. Ha estat ple d’alts i baixos i emocions. Hem rigut i hem tingut els sentiments a flor de pell. Però, sobretot, hem compartit experiències entre tots. El nostre darrer Gràcies és per a nosaltres, companys, com a grup. A més a més de professionals de la cultura, sou tots empàtics, enriquidors i, sobretot, amables. Us espera una llarga carrera que tot just acaba de començar, i tots els vostres futurs equips de treball seran afortunats de compartir experiències amb vosaltres. Estem desitjant veure que arribareu lluny com a gestores i gestors, i orgullosos del pas que fem avui tots junts.
La gestió cultural és un ofici valuós, una forma de compromís amb allò simbòlic, és obrir espais de diàleg i experiències, tenir cura del patrimoni que ens construeix i identifica, idear narratives que incloguin tothom. Gestionem idees, persones i contextos; i en temps de crisi o transformació, serem els qui mantinguem vives les preguntes, facilitem les trobades, i cuidem l’art, la cultura, allò que dona sentit al que compartim com a societat.
Un ultimíssim gràcies, ara sí, per escoltar-nos. Ens acomiadem d’aquesta etapa amb ganes d’aplicar el que hem après, de seguir qüestionant, creant i cuidant la cultura des d’on siguem. Tant de bo portem sempre amb nosaltres la mirada crítica, la sensibilitat i les ganes de construir amb altres persones que aquest màster ens ha despertat. També un començament ple de projectes, reptes… i sí, també alguna taula d’Excel.
Gràcies per aquest camí compartit, i que la cultura segueixi sent el lloc on ens tornem a trobar.
Discurs dels alumnes del Màster en Gestió Cultural - Anglès
Marie:
Benvolguts membres del cos docent, companys, familiars i amics: benvinguts.
La tardor passada, tots vam arribar a Barcelona, una ciutat de carrers desconeguts i cares noves per a molts de nosaltres. Venim de diferents racons del món, amb les nostres pròpies històries i trajectòries, units per la curiositat i un propòsit comú.
Jennifer:
Encara recordo aquelles primeres setmanes, en què aprenia a moure’m en autobús i metro per Barcelona, canviant de pis i descobrint quins bars servien les millors patates braves.
Entre les celebracions d’aniversari, els projectes en grup fins a altes hores de la nit i les trobades fortuïtes per la ciutat, les cares desconegudes es van convertir ràpidament en cares familiars.
Abans que ens n’adonéssim, Barcelona va començar a ser la nostra llar. I d’alguna manera, en el que sembla un obrir i tancar d’ulls i tota una vida, aquest capítol està arribant al final.
Marie:
Mentre celebrem, m’embarga la gratitud, no només per tot el que hem aconseguit, sinó també per les amistats i el creixement que hem compartit. En reunir un grup tan divers i talentós que procedeix de tot el món, UIC Barcelona va crear una comunitat que va fer que l’experiència fos veritablement inoblidable, des dels debats animats a l’aula fins a l’exploració de la rica escena cultural de la ciutat.
Jennifer:
Per descomptat, res d’això no hauria estat possible sense els nostres professors.
La seva passió per l’art i la cultura ha estat palpable des del primer dia. Han fet molt més que ensenyar-nos; ens han obert les portes per experimentar la cultura de manera diferent i emocionant, des de les visites arquitectòniques personalitzades per Barcelona amb el Mohammed fins a l’exploració dels arxius històrics de la Filmoteca de Catalunya amb el Christoph i la Claudia, entre altres activitats. Aquestes experiències del món real ens van permetre salvar la bretxa entre la teoria i la pràctica i ens van orientar cap a les nostres futures carreres professionals.
Marie:
Més enllà de l’àmbit acadèmic, aquest any ens ha marcat de moltes maneres. Hem descobert una paleta rica d’arts i cultura, des de la història i l’art fins a les tradicions i la gent. Molts de nosaltres hem crescut gràcies a les pràctiques, aprenent a aplicar els nostres coneixements en entorns reals i veient com la cultura cobra vida en els espais professionals.
En el camí, hem adquirit habilitats noves, hem descobert fortaleses que no sabíem que teníem i ens hem esforçat més del que crèiem possible. Veure com tothom creix, tant professionalment com personalment, ha estat una de les recompenses més grans d’aquesta experiència.
Jennifer:
El trajecte diari pendent amunt fins a arribar a la UIC, fins i tot quan semblava un repte, era un recordatori constant del que podíem aconseguir. Sovint ens vam veure recompensats amb unes vistes impressionants de Barcelona i unes postes de sol de les quals gaudíem al final de dia. Aquests moments tan significatius estaran amb nosaltres molt més enllà del dia d’avui.
Marie:
En arribar al final del nostre viatge, volem expressar el nostre agraïment especial a totes les persones que ens han donat suport al llarg del camí. A les nostres famílies i amics: gràcies!
Al llarg del programa de màster, el vostre suport, independentment de la distància, ho ha estat tot per a nosaltres.
Aquest dia tan especial, tant si esteu amb nosaltres en persona com si ens animeu des de la distància, la vostra confiança continua sent la base que ens impulsa a tirar endavant.
Ens heu acompanyat en els moments bons i dolents d’aquest viatge, i no podríem haver arribat fins aquí sense el vostre amor, ànim i suport constant.
Jennifer:
A mesura que avancem, em ve al cap un text que va escriure Meg Jay, psicòloga clínica i autora de The Defining Decade (La dècada decisiva):
“El futur no està escrit a les estrelles. No hi ha garanties. Així que reclama la teva maduresa. Sigues intencional. Posa’t a treballar. Tria la teva família. Fes els càlculs. Crea la teva pròpia certesa. No et defineixis pel que no sabies o no feies. Tu estàs decidint la teva vida ara mateix”.
Marie:
Portem aquesta lliçó amb nosaltres quan fem el pas següent. Hem de continuar oberts a noves idees i accepta els reptes que se’ns presentin. Estic desitjant veure on acaba cadascú, tant si és aquí a Barcelona com a qualsevol altre lloc del món.
Com va dir una vegada la famosa poeta Maya Angelou:
“La creativitat no s’esgota. Com més la facis servir, més en tindràs”.
Gràcies a tothom que ha format part d’aquest viatge increïble.
Avui, 38 gestors culturals fan un pas cap al món, preparats per deixar la seva empremta i donar forma al futur. Enhorabona a tots nosaltres.
Les dues:
Per la promoció del 2025!
Discurs de Judith Urbano, degana de la facultat
Benvolguts alumnes, familiars i amics,
Volia donar les gràcies als assistents per acompanyar els alumnes en un dia tan especial com aquest. Primer, m’adreço als nostres estimats estudiants de grau, que avui acaben una gran etapa de les seves vides i en comencen una igual d’important. Avui és un dia de celebració, estem contents que hàgiu arribat fins aquí, contents de veure com heu evolucionat com a persones, tot i que també us trobarem a faltar. Jo em quedo amb molts moments, especialment amb els dels viatges que hem compartit i en els quals ens hem pogut conèixer més i ens ho hem passat molt bé. Així doncs, us vull felicitar i desitjar-vos molta sort, i que allà on aneu recordeu on us heu format, els coneixements que heu après i quins valors us hem transmès. Ens agrada comentar entre els professors la gran diferència en cadascun de vosaltres quan entreu a primer i quan sortiu a quart, i ens alegra veure la transformació personal que heu experimentat. Com sempre diu el Dr. Albert Moya, les humanitats són una carrera transformadora.
També us volia agrair les mostres d’estima i afecte que m’heu fet arribat els últims dies de classe i, de fet, durant tots els anys que heu estat aquí. Sou realment molt bons alumnes i molt bones persones, que ja sabeu, que això és el que realment és important.
Espero que l’empremta humanista es noti i que no defalliu per la superficialitat i frivolitat de la societat que ens envolta.
I què podem dir dels vostres professors? Quins professors heu tingut la sort de tenir! A part de cultura i saber, us han transmès valors, per això els vull agrair enormement i públicament a tots l’esforç que fan cada dia per fer tan bé la seva feina, i ara és el vostre torn de tornar tot això a la societat.
També vull dedicar unes paraules als pares, que van deixar que un dia els seus fills estudiessin la carrera d’Humanitats. això té mèrit en una societat com l’actual, en la que tan sols allò que dona un fruit immediat, o el que serveix per fer diners té importància. Per tant, gràcies per anar a contracorrent i apostar per la formació a la UIC. Estem segurs de que, havent deixat als seus fills estudiar el que veritablement els agrada, els han fet més feliços, més segurs de si mateixos, més cultes… Deuen ser actualment els pares dels fills que més llegeixen en aquest món. Presumeixin d’això, defensin-ho, presumeixin dels seus fills i filles. S'ho mereixen.
També volem agrair als estudiants del màster i a les seves famílies la fe que han dipositat en la nostra institució. El màster representa la qualitat, un programa segur i consolidat que s'imparteix amb èxit a UIC Barcelona des de fa 24 anys. M'agradaria destacar el treball del director, Christoph Pasour. Estem absolutament encantats amb la teva gran dedicació, el teu estil de lideratge, el teu treball incansable i el teu exquisit tracte humà. Moltes gràcies per formar part del nostre equip i sempre fent-ho tot tan fàcil.
També vull donar les gràcies a la coordinadora del curs, Claudia Balboa, pel seu treball, la seva organització i les seves idees. Sense ella, aquest curs de màster d'èxit seria impossible.
També vull agrair a l’Estela Arruego i a la Paloma Carballal el seu treball en la Secretaria, les seves tasques, el seu dia a dia és imprescindible perquè les coses funcionin en la nostra facultat. Com sempre, he de destacar la feina de les dues persones que m’ajuden a tirar endavant tot això, com tots sabeu molt bé. La gestora de la Facultat, Íngrid Soriano, i el vicedegà, el Dr. Albert Moya. Vull donar-los les gràcies per l’ajuda, el suport, el dia a dia, el bon humor, l’esperit positiu i de servei. Us demano un aplaudiment per a ells.
Estimats alumnes, quan acabi aquesta cerimònia sereu alumni de UIC Barcelona, rebreu notícies nostres i cada any ens agradarà veure-us de nou en la trobada que fem durant el mes de maig per als alumni d’Humanitats. Ens encantarà saber de vosaltres, sentir com us va i veure quins nous projectes teniu entre mans.
Gràcies per aquests anys i moltes felicitats!
