El Saló de Graus va acollir dimecres 30 de setembre passat la Jornada Família i Dependència, organitzada per l'Institut d'Estudis Superiors de la Família i l'Institut Albert Jovell de Salut Pública i Pacients. Al llarg de la jornada, representants d'associacions de pacients, sanitàries i de l'administració van fer un balanç dels deu anys de la Llei de la dependència a Espanya. La Dra. Montserrat Gas, directora de l'IESF, va introduir la jornada destacant la importància de les polítiques famílies com a nucli de les polítiques socials i va agrair el suport rebut per la Fundació Molins per a les activitats de recerca i formació dutes a terme en aquest sentit per l'Aula de Polítiques Familiars. 

Al llarg de la jornada, els ponents van fer referència a la família com la base perquè les persones amb dependència o discapacitat puguin mantenir-se i desenvolupar-se en societat, però alhora com a l'ens més oblidat per l'administració pública i, especialment, per la Llei de dependència. 

Després de la conferència inaugural, a càrrec del filòsof i escriptor Francesc Torralba, va tenir lloc la taula rodona "El repte de la cura i la família", en la qual van participar representants d'associacions de pacients, professionals del sector sanitari, experts en dret i del tercer sector.

Per la seva banda, la Dra. Belén Zárate, professora de la Facultat de Dret i investigadora de l'Institut d'Estudis Superiors de la Família de UIC Barcelona, va fer un balanç de la Llei de dependència i de la situació actual deu anys després de la seva entrada en vigor. En concret, va parlar del que calia fer, el que realment s'ha fet i què quedaria per fer. En aquest sentit, va afirmar que cal que lleis com aquesta vagin acompanyades de polítiques familiars: "L'Estat hauria d'ajudar més la família, seria bo que la llei contemplés el catàleg de serveis que la família necessita", va dir. 

Així mateix, Luis Cayo, president del CERMI (Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat), va parlar des de l'experiència d'interlocutor amb l'Administració. Va afirmar que un dels errors de l'actual Llei de dependència és que "agrupa en un mateix grup persones amb discapacitat i amb dependència i que aporta un catàleg de prestacions mínim”. "La família és la primera xarxa d'inclusió amb un poder enorme. La Llei de dependència hauria d'anar acompanyada de polítiques socials", va afirmar. 

També va considerar que l'actual Llei difereix molt de la idea inicial que es va presentar i que des de les associacions "es té la sensació d'haver estat enganyats. No va ser tot el que es va prometre", va concloure. 

La Dra. Esther Lobo, del Centre de Salut Mental d'Adults i el Centre de Dia de Ciutat Vella de Parc Sanitari Sant Joan de Déu, va parlar de la situació dels malalts mentals en el context sanitari i les seves principals necessitats. I va presentar la família com la base per a l'acompanyament de les persones amb trastorn mental.

Lluís Viguera, director general de la Fundació Finestrelles, va presentar la necessitat assistencial en l'entorn familiar, l'impacte econòmic en les persones i el canvi necessari en l'enfocament assistencial. 

Finalment, Pilar Rodríguez, directora de la Unitat Operativa Sociosanitària d'Associació Benestar i Desenvolupament (ABD), va aprofundir en les dificultats i necessitats en el context familiar dels drets socials en la gestió de serveis d'atenció a persones amb dependència. Especialment, es va centrar en la situació i atenció de l'ancià, un dels grups amb més dependència. 

A la tarda, va tenir lloc una sessió de treball per grups entre els assistents i els ponents de la qual s'ha pogut extreure el decàleg següent de bones pràctiques i propostes que l'Administració hauria de tenir en compte per millorar l'actual Llei de dependència: 

1. La família, per la seva incondicionalitat, és la institució més valorada pels joves. Per tant, cal recuperar el lideratge de la cura apoderant les famílies, donant-los el suport necessari per augmentar-ne el nivell de resiliència.
2.  La societat subsisteix gràcies a un pacte intergeneracional tàcit: et cuido perquè em cuidis. No obstant això, la doble jornada —família i feina— i l'escassetat de polítiques públiques i d'empresa desemboquen en un conflicte de lleialtats en les persones que viuen i pateixen la sensació de no arribar a tot.
3. La Llei de dependència a Espanya ha oblidat la família com a agent principal de qui depèn la implementació de polítiques. La cura és una activitat intensa, extensa i duradora que requereix mesures estables més enllà dels governs.
4. El gran problema de les polítiques socials a Espanya és que no se'n fa una avaluació de l'eficiència i s'apliquen sense la intervenció conjunta del sector sanitari, assistencial i de les famílies. Cal treballar conjuntament per fer propostes integrades que tinguin en compte les necessitats reals de la tercera edat.
5. Habitatges unifamiliars amb serveis comuns i assistència social i sanitària és una de les alternatives propostes que amplien la dicotomia: residència-cuidador.
6. L'arquitectura del segle XXI serà accessible sense que es noti. Hi ha un nou nínxol de mercat en l'adaptació d'espai i habitatges que asseguren, a més, les condicions de vida adequades per a les persones quan entrin a la tercera edat.
7. La malaltia mental —que afecta un 27 % de la població— i la discapacitat intel·lectual poden arribar a ser invisibles gràcies a les polítiques d'inserció i de prevenció.
8. L'ancianitat no és un problema, sinó una fita de l'estat del benestar i cal escoltar més aquest sector de la població per conèixer-ne millor les necessitats i la voluntat respecte de l'estil de vida que vulguin tenir.
9. La tecnologia ofereix solucions a problemes complexos de mobilitat i discapacitat. La nova societat del benestar serà humanista i tecnològica.
10. Les famílies necessiten suport emocional i formació abans que recursos. Les entitats i, concretament, el voluntariat estan cobrint aquesta necessitat però els cal més suport públic i de formació.