Enrique Rovira-Beleta Cuyás és consultor d’accessibilitat i imparteix l’assignatura obligatòria Accessibilitat a UIC Barcelona School of Architecture des del 2005. Com a expert en la matèria, el doctor arquitecte va participar aquest juliol a Barcelona en el primer Congrés de Mobilitat Inclusiva d’Europa, juntament amb altres experts de Suïssa, França i Ucraïna, i on va assegurar que “l’arquitectura del segle XXI és la de la gent gran”.

Enrique Rovira-Beleta preveu un futur pròxim, d’aquí a deu anys, en què serà cada vegada més habitual veure persones en cadira de rodes. “La població envelleix i hi haurà més persones amb limitacions físiques severes que necessitaran cadires de rodes. Aquesta realitat marcarà l’arquitectura dels pròxims anys”, argumenta l’expert.

En aquest sentit, considera que tots els arquitectes hauran de tenir en compte les “noves mesures” d’aquesta realitat en els seus projectes. “1,20 m de llarg per 0,70 m d’ample. Aquestes són les mesures estàndard d’una cadira de rodes”, destaca el professor. “La via pública, el transport públic, però també les propietats privades, haurien de tenir l’objectiu d’adaptar-se al context del futur”, emfatitza l’arquitecte.

Els reptes de l’accessibilitat, segons l’expert, passen per la formació a tots els nivells; la informació sobre els serveis disponibles per a qui necessiti suport, com ara les subvencions; la implementació de sancions per incomplir les normatives d'accessibilitat, i un control de qualitat obligatori als edificis.

Barcelona, referent mundial en accessibilitat

“Barcelona és un referent mundial en la implementació de l’accessibilitat; als anys vuitanta ens fixàvem en els països nòrdics, ara són ells els qui es fixen en nosaltres”, assenyala Rovira-Beleta, que valora les accions municipals impulsades des de l’Ajuntament, com ara l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat. “A cada carrer hi trobes una rampa a l’encreuament, les estacions de metro disposen d’un ascensor amb les dimensions adaptades, els autobusos tenen rampa d’accés, el tramvia ha eixamplat les portes. Ara ens trobem que l’espai reservat per a cadires de rodes l’ocupen patinets, cosa que torna a evidenciar una manca de formació de la ciutadania”, argumenta.

Per a Rovira-Beleta, la formació dels joves des d’edats primerenques és clau per construir una societat més conscienciada: “He vist que amb tallers d’una setmana, els infants coneixen aquestes realitats i després les traslladen a casa. Ja no s’adrecen a nosaltres com si fóssim malalts i entenen que podem treballar perfectament”, defensa.

D’“impedits” a “persones amb diversitat funcional”

En aquesta línia, el doctor arquitecte, que fa 44 anys que va en cadira de rodes arran d’un virus que li va afectar la medul·la durant el servei militar, recorda l’evolució que hi ha hagut en el tracte cap a les persones amb discapacitat: “Als anys vuitanta érem impedits. Després ens deien minusvàlids. Jo no soc minusvàlid, soc arquitecte i professor universitari. Tinc una discapacitat física, tot i que ara també es parla de diversitat funcional”, apunta.

Enrique Rovira-Beleta va ser el responsable de la supressió de barreres arquitectòniques als Jocs Olímpics i Paralímpics de Barcelona el 1992 i ha treballat per al Consell d’Accessibilitat de la Generalitat de Catalunya. “Els Jocs Olímpics van demostrar a tothom que era possible convertir la Vila Olímpica en la Vila Paralímpica. En aquests trenta anys s’ha avançat molt, però l’adaptació de la propietat privada continua sent la gran assignatura pendent”, reflexiona.

Per a Rovira-Beleta, els obstacles apareixen quan t’allunyes d’una gran ciutat com Barcelona. “Implementar mesures d’urbanisme i mobilitat inclusiva és una competència municipal i, com que és una necessitat d’una minoria, les ciutats petites no hi inverteixen”, raona. “Ara, a l’estiu, no puc anar a un hotel de vacances. Els lavabos no estan adaptats o l’accés és a través d’un tobogan, i no una rampa, amb una inclinació inaccessible”, explica.

Enrique Rovira-Beleta imparteix classes a UIC Barcelona School of Architecture des del 2005, a l’assignatura d’Accessibilitat. “És una de les poques universitats que inclou l’accessibilitat com a assignatura obligatòria. Totes les facultats haurien d’incloure uns coneixements mínims obligatoris sobre accessibilitat”, conclou.