A partir de les seves trajectòries professionals i de diverses de les seves obres construïdes, ambdós arquitectes van reflexionar sobre una manera d’entendre l’arquitectura molt vinculada al l’espai, a la realitat econòmica i social, així com a les condicions materials pròpies de cada intervenció.

Apropiació, memòria i transformació del quotidià

En primer lloc, Casals (Alumni 2005) va obrir la sessió plantejant una reflexió sobre el significat del que és local, entès com una “forma d’apropiació d’allò que ens envolta: els costums, la memòria i els espais quotidians”. A partir de referències teòriques i projectes desenvolupats per l’estudi Ágora Arquitectura, va defensar una manera de fer arquitectura capaç d’intervenir sobre el que ja existeix mitjançant “el mínim gest possible”, aprofitant els recursos disponibles i generant noves formes d’habitar.

Al llarg de la seva intervenció, va mostrar com petites operacions sobre patis, habitatges o estructures preexistents poden millorar les condicions ambientals, introduir noves dinàmiques comunitàries i establir relacions més riques entre interior i exterior. Casals també va posar en valor el treball amb sistemes de baix cost, elements prefabricats i materials reutilitzats, sempre des d’una lectura atenta del context. “Es tracta d’observar el que ens envolta i entendre com, amb els recursos disponibles, podem generar noves oportunitats”, va assenyalar durant la seva intervenció.

Entre els projectes que va presentar van destacar les intervencions en habitatges de petites dimensions, rehabilitacions i equipaments plantejats des d’estratègies d’adaptació i reutilització, així com les propostes que incorporen solucions passives i sistemes constructius industrialitzats per respondre de manera eficient a les condicions climàtiques i econòmiques de cada lloc.

L’arquitectura com a aprenentatge i experiència vital

Per la seva banda, Francesc Buixeda (Alumni 2006) va articular la seva intervenció a partir de la seva pròpia trajectòria professional, explicant com els seus inicis en l’enginyeria van marcar la seva manera d’entendre l’arquitectura. Aquesta formació tècnica li va permetre comprendre l’edifici com un sistema integral, en què estructura, construcció i instal·lacions responen a una mateixa lògica projectual.

Buixeda va repassar la seva evolució professional a través de diferents etapes marcades per l’aprenentatge, la crisi econòmica i l’emprenedoria. Durant la sessió va insistir en la importància de convertir les limitacions en eines de projecte: “Quan fas del problema del client un argument del projecte, pots arribar més lluny”, va afirmar.

La crisi del 2008 va tenir un paper rellevant en el seu relat ja que, segons va explicar, aquell context el va portar a desenvolupar una pràctica basada en projectes de petita escala, ajustats econòmicament i construïts des de l’eficiència i l’optimització de recursos. “Soc arquitecte de formació i empresari per obligació”, va assenyalar, reivindicant la capacitat d’adaptació com una condició essencial per exercir la professió.

A través d’habitatges unifamiliars, promocions residencials i equipaments educatius, Buixeda va mostrar una arquitectura en què l’estructura, la materialitat i l’estratègia espacial treballen de manera conjunta. També va destacar el paper de la industrialització i la prefabricació a l’hora de reduir temps i costos de construcció, especialment en projectes públics i educatius.

El debat: construir des de la dificultat

La sessió va concloure amb un debat en què es van compartir diverses reflexions sobre com les dificultats econòmiques, els condicionants del lloc i els conflictes programàtics poden convertir-se en motors del projecte arquitectònic.

Els participants van coincidir a assenyalar que moltes de les arquitectures més interessants sorgeixen precisament de contextos complexos i de la necessitat de treballar amb recursos limitats. En aquest sentit, es va defensar una arquitectura més resilient, capaç de donar una resposta concreta a cada situació.

Durant la conversa es va destacar que el projecte arquitectònic neix, sovint, d’un conflicte inicial: “Quan apareix un problema i aconsegueixes transformar-lo, és quan l’arquitectura evoluciona”, es va assenyalar en el tancament del debat.

Amb aquesta última sessió, Foros 2026 tanca un cicle de trobades que, al llarg de quatre jornades temàtiques dedicades a l’arquitectura internacional, l’emprenedoria digital, els mètodes col·laboratius i l’arquitectura local, ha apropat als estudiants diferents maneres contemporànies d’exercir l’arquitectura a través d’experiències professionals vinculades a la pràctica, la innovació, la recerca i el compromís amb l’entorn.