Maria Fitó Carreras, experta en branded content a la ràdio i el podcàsting, espera que l’associació vagi creixent i inclogui més representants del sector. “Està oberta a qualsevol persona vinculada amb la indústria. El món de pòdcast encara és molt jove i s’està professionalitzant cada cop més”, afirma la investigadora.
Davant d’aquesta evolució del sector, Maria Fitó posa el focus en el fenomen del videopòdcast, un format en auge en diferents plataformes. “Durant dècades, la ràdio ha monopolitzat l’àudio parlat fins a l’arribada del podcàsting, que ha evolucionat molt ràpidament. En els darrers anys estem veient com molts pòdcasts incorporen una extensió en vídeo, que permet visualitzar la posada en escena de la narrativa sonora, tant si es tracta de pòdcasts nadius com de programes de ràdio. Per què? Perquè en incorporar imatge a l’àudio es pot monetitzar millor el producte, se’n facilita la promoció a les xarxes i resulta especialment atractiu per a la generació Z, una audiència extremament visual”, explica la docent.
Tal com argumenta en un article publicat recentment a La Vanguardia, segons Fitó: “El videopòdcast ha obert una oportunitat d’ingressos tant per a creadors de continguts com per a les mateixes plataformes”. Per a Fitó, aquest escenari audiovisual “ens allunya de l’àudio, ja que ens aporta informació addicional que es perd per l’usuari que només ha decidit escoltar el pòdcast”. En defensa del format de l’àudio, la investigadora destaca que “la màgia de l’àudio rau en l’absència d’imatges, de manera que l’oient ha de dibuixar mentalment tot allò que escolta”. “Si se li facilita la informació ja descodificada i se li ofereix una narrativa construïda des del que és visual, no queda espai per a la imaginació”, raona.
“Aquest fenomen respon a la cultura de convergència de mitjans anticipada per Henry Jenkins el 2006, que deia que, amb els anys, els formats diluirien les seves fronteres: les ràdios fan vídeos, les televisions fan pòdcasts, la premsa digital fa contingut audiovisual, etc.”, argumenta. La clau, per a Fitó, no és el mitjà ni el format, sinó la narrativa. “Quedarà a expenses de cada usuari en quin dispositiu la voldrà consumir i de quina manera: si veient-la, llegint-la o escoltant-la”.
El retorn a les fórmules clàssiques
En el marc del Dia Mundial de la Ràdio, el 13 de febrer, Maria Fitó posa sobre la taula el fet paradoxal que, alhora que s’innova en la indústria, es retorna a les fórmules clàssiques de la ràdio. “Els primers programes de ràdio es feien en teatres. Estem tornant a la presencialitat, amb videopòdcasts que omplen sales amb un públic entregat, que paga per assistir a la gravació. Aquesta connexió amb l’audiència que genera la proximitat de l’espectacle en directe és molt difícil d’aconseguir a través d’un vídeo”, explica. “Paradoxalment, després pots consumir aquest espectacle en format pòdcast o videopòdcast”, reflexiona.
Veus emmagatzemades per a la generació de contingut
Davant de l’evolució del sector, i el naixement de l’Acadèmia de la Ràdio com a xarxa de visibilitat i representació, la professional de l’àudio afirma que l’aparició de la IA ha obligat els locutors a “reinventar-se”. “La IA s’ha entrenat a un ritme molt accelerat. Existeixen pòdcast en què dues intel·ligències artificials mantenen una conversa i, si no ets expert, no ho notes. Això resulta inquietant”, confessa la professional.
L’ofici de locutor, entès com els professionals que posen veus a un espot, una falca de ràdio o un vídeo corporatiu, s’enfronta a un futur incert davant les veus entrenades amb intel·ligència artificial, a partir d’un software generatiu. “Molts estudis de doblatge ja tenen veus emmagatzemades i el locutor cobra drets d’autor cada cop que s’utilitza la seva veu. Tot i que existeix normativa per protegir el propietari de la veu davant d’un ús indegut, pot passar que se’n faci ús sense permís, cosa que ja ha succeït en alguna ocasió”, argumenta la professora de UIC Barcelona.
En el marc de l’evolució i perfeccionament de la IA generativa, Maria Fitó confia en la capacitat dels professionals d’adaptar-se davant els avenços tecnològics. “Crec que, en un futur, quan la IA s’apoderi massivament de la producció de continguts audiovisuals, acabarem valorant el producte craftmade, fet a mà, i buscarem allò imperfecte creat per éssers humans”, conclou.
