L’acte ha servit també per inaugurar el nou Fòrum Humanitats UIC, una iniciativa impulsada per la Facultat d’Humanitats amb l’objectiu de crear “un espai viu de trobada intel·lectual, obert a les grans preguntes del nostre temps i als pensadors que han contribuït de manera decisiva al camp de les humanitats”, tal com ha explicat la degana de la facultat, Laura Gandolfi, que ha definit Tenorio com “un dels historiadors mexicans més importants de l’actualitat” i ha destacat, per damunt de tot, la profunda amistat que els uneix.

Una conferència poc convencional

Lluny d’una ponència estrictament acadèmica, Mauricio Tenorio ha ofert una crònica urbana i personal de Barcelona a partir del recorregut que havia fet aquell mateix matí pels carrers de la ciutat. El professor ha convertit l’experiència de caminar en una manera de pensar, observar i interpretar la societat catalana contemporània: “el soroll de les maletes contra les rajoles modernistes, l’olor de la crema solar… Ahir els barcelonins ploraven perquè no venien turistes; avui ploren perquè els volen fora”.

Al llarg del seu “passeig literari”, Tenorio ha reflexionat sobre la transformació urbana i turística de Barcelona, amb referències a espais com els carrers Girona i Balmes, Gràcia o l’Hospitalet. Amb ironia i mirada crítica, ha parlat de la proliferació dels tes matxa, de les desigualtats socials entre barris i de la desaparició progressiva dels comerços tradicionals catalans dins d’una “Barcelona mítica” que, segons ell, “no està morta, sinó més viva que mai”.

Caminar per conèixer i autodescobrir-se

Tenorio ha reivindicat deambular com una forma de coneixement i d’autoconsciència. “La meva feina és escriure i ensenyar història, i això m’ha permès fer les meves caminades que, alhora, em donen material per ensenyar i escriure”, ha explicat.

Per a l’historiador, passejar és una manera de pensar i de relacionar-se amb la ciutat més enllà del turisme o del simple desplaçament. Caminar forma part del seu procés creatiu i intel·lectual, ja que li permet observar, escriure i entendre millor el món que l’envolta. Una experiència que, segons ha defensat, connecta l’individu amb el present i amb una manera més conscient d’habitar la ciutat.

La sessió ha finalitzat amb un torn de preguntes en què estudiants i membres de la comunitat universitària han pogut conversar amb el professor sobre la ciutat i l’experiència de caminar.

“No s’ha de confondre caminar amb estar perdut. Jo no camino per canviar d’aires, però, si no ho fes, cauria en el desànim. Caminar ciutats és un vici molt proper a pensar, llegir o escriure. Caminar ciutats és testificar: el caminant dona fe dels regnes humans”, ha conclòs l’historiador.