L’Institut Cultura i Pensament (CIP) va celebrar el 12 de febrer el segon seminari interdisciplinari de pensament del curs 2025-2026, sota el títol “Què és pensar?”. La sessió, que es va dur a terme en format en línia a causa de l’alerta de Protecció Civil de risc per fortes ventades, va reunir membres de la comunitat universitària interessats a aprofundir en el sentit i els límits del pensament en el context actual.

El seminari va comptar amb la participació del Dr. Raül Garrigasait, escriptor i doctor en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona i, des de 2017 president de la Casa dels Clàssics, i del Dr. Pep Martorell, llicenciat en Ciències Físiques per la Universitat de Barcelona i doctor en Ciències de la Computació per la Universitat Ramon Llull, i va ser moderat per la Dra. Begoña Díaz, experta en ciència cognitiva i llenguatge, a més de sotsdirectora del departament de Psicologia de UIC Barcelona. La directora del CIP, la Dra. Andrea Rodríguez, va obrir la sessió amb una cita suggeridora: “El pensar intensifica el viure”. Amb aquesta afirmació, va centrar el tema —què vol dir pensar— com una qüestió viva, actual i carregada d’interrogants. 

Pensar més enllà dels límits

En la seva intervenció, Garrigasait va plantejar que la pregunta “per què pensar?” ja conté pressupòsits discutibles, com ara que no pensem sempre o que el pensament necessita una finalitat externa. Segons el filòleg, pensar forma part de la condició humana i no requereix justificació prèvia. La qüestió de fons, per tant, no és tant per què pensem, sinó què vol dir pensar.

El ponent va recordar que la dificultat de definir el pensament recorre tota la tradició filosòfica europea. Evocant Heràclit, va subratllar la idea que la raó humana no té límits clars, i va apuntar que el pensament es desplega, històricament, en diàleg constant amb la realitat i amb les generacions anteriors.

En aquest recorregut sintètic, va esmentar el gir modern iniciat per Descartes, que situa en el “jo que pensa” la primera certesa indubtable, i la proposta de Hegel, per a qui la veritat no és una realitat fixa, sinó un procés històric de desplegament del pensament. En tots dos casos, pensar apareix com una eina per combatre l’error o per restaurar el sentit del món.

Garrigasait va concloure que el pensament no és un sistema tancat ni una simple acumulació de dades, sinó una activitat viva, arrelada en l’experiència i oberta a la realitat, un tret que pot marcar la diferència amb la intel·ligència artificial.

El pensament davant la intel·ligència artificial

Per la seva banda, Martorell va centrar la seva intervenció a explicar com la irrupció de la IA obliga a replantejar la nostra manera d’entendre el pensament. Va exposar que els sistemes actuals funcionen mitjançant algoritmes entrenats amb grans volums de dades, capaços de generar respostes sofisticades en àmbits que fins fa poc semblaven exclusivament humans.

Tot i reconèixer els avenços espectaculars de la tecnologia, va advertir que processar dades no és equivalent a comprendre-les. Així mateix, va assenyalar l’impacte creixent de la IA en el mercat laboral i en l’educació, en què ja està transformant processos d’aprenentatge i recerca.

Un dels interrogants centrals del debat va ser quin lloc ocupa el pensament humà en un escenari en el qual el cost de la intel·ligència humana pot tendir a zero. Martorell va defensar que, lluny de substituir-nos, la IA pot esdevenir una eina per confrontar idees i millorar la qualitat del nostre pensament, sempre que s’utilitzi amb criteri i disciplina personal.

En el diàleg final, moderat per la Dra. Díaz, es van abordar qüestions com la relació entre consciència i intel·ligència o la possibilitat que la IA contribueixi a donar sentit a la realitat. Les intervencions del públic van evidenciar l’interès i la complexitat d’un debat que travessa la filosofia, la psicologia i la tecnologia.

Amb aquest segon seminari, l’Institut Cultura i Pensament consolida un espai de reflexió interdisciplinària que convida a pensar amb rigor, esperit crític i responsabilitat, en un moment històric en què preguntar-se què és pensar resulta més pertinent que mai.