La mort d’un ésser estimat constitueix un dels esdeveniments vitals més transcendents i potencialment estressants als quals es pot enfrontar una persona, per la qual cosa pot tenir un impacte significatiu en la seva salut i benestar psicològic. La majoria de les persones aconsegueixen adaptar-se progressivament a la pèrdua i desenvolupar recursos que els permeten afrontar i integrar el patiment associat. Tanmateix, en alguns casos, les dificultats persisteixen i poden donar lloc a un trastorn de dol prolongat, reconegut com a entitat diagnòstica tant en el Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-5-TR) com en la Classificació Internacional de Malalties (CIM-11).

L’assignatura aborda la comprensió i la intervenció psicològica en els processos de dol, atenent les seves característiques i manifestacions en diferents situacions i moments vitals. Al llarg de la matèria, l’alumnat coneixerà les principals aproximacions teòriques i terapèutiques, aprendrà a diferenciar entre un procés de dol normatiu i aquelles situacions que poden requerir una atenció especialitzada, i identificarà els principals factors de risc, indicadors clínics i criteris diagnòstics associats al dol prolongat.

Així mateix, es treballaran diferents estratègies d’avaluació, acompanyament i intervenció psicoterapèutica mitjançant l’anàlisi de testimonis escrits i audiovisuals i d’experiències reals de pèrdua. L’assignatura també promourà la reflexió sobre la pròpia biografia i la relació personal amb la mort, les pèrdues i el patiment, entenent que el posicionament del professional és un element essencial per acompanyar aquests processos de manera sensible, rigorosa i respectuosa.