L’any 2026 ha estat marcat per Antoni Gaudí per diferents motius: se celebra el centenari de la seva mort, alhora que Barcelona ha commemorat la Capitalitat Mundial de l’Arquitectura, fet que l’ha situat de nou en el centre. Reconegut mundialment com un arquitecte únic, cinc experts de UIC Barcelona School of Architecture van debatre a la Universitat sobre la vigència de la seva obra. El marc de la jornada va ser la 31a edició de la Setmana de la Ciència, organitzada per la Fundació Catalana per la Recerca i la Innovació (FCRI), que enguany ha promogut accions relacionades amb l’arquitecte.
A la taula rodona van participar Josep Miàs, arquitecte i catedràtic de la The Bartlett School of Architecture a Londres; Alberto Estévez, catedràtic d’Arquitectura i fundador de UIC Barcelona School of Architecture; Judith Urbano, doctora en Història de l’Art, professora i exdegana d’Humanitats de la UIC; Manuel Arenas, arquitecte, excap de l’àrea d’Expressió Gràfica de la UIC; i Josep Maria Tarragona, doctorand de la UIC, historiador i biògraf de Gaudí. La jornada va estar moderada pel subdirector de la School of Architecture, Ricardo Gómez Val.
Gaudí, més present que mai
Judith Urbano va recordar un fet que ha tornat a situar a Gaudí en el mapa: la inauguració de la torre de Jesús a la Sagrada Família aquest 2026. “És evident que és una figura present, però quan la Sagrada Familia estigui acabada, tornarà a generar interès”, va dir l’experta en història de l’art. Per a Josep Maria Tarragona, Gaudí és un “artista pur” i el que busca és “la bellesa”, quelcom “atemporal”.
Manuel Arenas va defensar la seva vigència: “L’arquitectura de Gaudí era totalment nova i original; no es un arquitecte modernista, malgrat situar-se temporalment en aquella etapa”, va explicar. “Queden moltes coses per descobrir d’ell”, va afegir l’arquitecte, que actualment està acabant un llibre en el que hi figuren antics manuscrits de Gaudí.
Josep Miàs va reivindicar que el que li crida especialment l’atenció de Gaudí és el seu sentit de l’humor: “Trobo que se l’ha mitificat, però per a mi, el Gaudí més interessant és el que comet errors, el que es contradiu, el que incorpora elements humorístics a la seva obra”, va compartir. Alberto Estévez va voler destacar la sensibilitat i la creativitat de Gaudí, dos aspectes que el fan especial, així com l’expectació que va generar a Barcelona la seva mort, “mai vista abans en un arquitecte”, segons el professor.
Innovació i treball col·laboratiu
Manuel Arenas va subratllar que, si bé Gaudí no era un fanàtic de la ciència, la innovació tecnològica sí era un aspecte que es reflectia en les seves obres: “Un exemple és la manera tècnica aplicada per pujar les pedres de la Casa Milà; no va ser un arquitecte anclat en l’antiguitat. Treballava conjuntament amb un equip com eren Josep Maria Jujol i Joan Rubió, dos professionals de l’entorn de la seva màxima confiança”.
Els ponents van reivindicar l’obra de Jujol que, si bé neix del seu aprenentatge de Gaudí, encara s’ha de visibilitzar. “Des del prisma de la història de l’art, Jujol va ser molt més vanguardista que Gaudí. L’ús que fa d’uns bidons per transformarlos en un sagrari és impresionant”, va explicar Judith Urbano.
Els cinc arquitectes, des dels seus diferents camps d’expertesa, van concloure la sessió animant els estudiants d’arquitectura més joves a despertar la seva motivació, curiositat i inquietud per aprendre. “Gaudí va passar-se mesos contemplant el partenó, i no perquè volgués ser arqueòleg”, va compartir el doctorand Josep Maria Tarragona per tancar la jornada.
