La globalització, el turisme, la virtualitat, el canvi climàtic i el creixement explosiu de les ciutats han generat una àmplia gamma de factors estressants, contaminants i toxines que amenacen la població mundial i que s’han vist evidenciats, encara més si és possible, amb l’aparició de la pandèmia de la COVID-19. Aquests factors d’estrès i els seus efectes són, en gran part, d’origen urbà i, per tant, l’urbanisme postpandèmic ha de considerar, necessàriament, les interaccions entre l’activitat humana, el canvi climàtic i les pandèmies i revertir les maneres actuals de vida urbana i la construcció de ciutats cap a un model més descentralitzat i sostenible. Aquesta és la principal tesi que es recull en l’estudi “Post-Pandemic Urbanism: Criteria for a New Normal”, publicat recentment en la revista científica Sustainability i dut a terme per Lorenzo Chelleri, professor de UIC Barcelona; Michael Neuman, professor de la Universitat de Westminster (el Regne Unit), i Thorsten Schuetze, professor de la Universitat de Sungkyunkwan (Corea).
Segons alerten els investigadors en el seu estudi, ja abans de l’aparició de la pandèmia el sistema global mostrava símptomes i desequilibris importants, com l’augment exponencial de productes químics sintètics als quals les nostres fisiologies encara no s’han adaptat i que ja han generat una disminució de la longevitat en països com els Estats Units i el Regne Unit des de 2016. L’estudi també alerta sobre els efectes imparables del canvi climàtic, que estan causant migracions humanes massives que es preveu que afectin més de mil milions de refugiats climàtics l’any 2050. “La humanitat no ha estat capaç de transformar el sistema global de producció i consum actual, altament destructiu, en un sistema sostenible que faciliti la restauració dels nostres ecosistemes globals”, expliquen els investigadors.
Cap a un nou paradigma urbà: redescobrint el que és local i el que és regional
Les maneres actuals de vida urbana i de construcció de ciutats de la humanitat no són sostenibles i cada vegada ho són menys. Segons assenyala l’estudi, les rutines considerades normals en el passat han de reavaluar-se en el nou món postpandèmic en funció de criteris urgents de sostenibilitat i resiliència climàtica per avançar cap a un nou paradigma, menys dependent dels grans centres urbans i que afavoreixi un estil de vida amb més contacte amb la natura. Per això, segons assenyala l’estudi, és necessari avançar cap a una descentralització de les infraestructures de manera que es puguin reconquerir territoris allunyats de les grans urbs. Això implica un canvi en el pensament i la inversió dels qui s’ocupen d’aquestes infraestructures, ja siguin polítics, planificadors, enginyers o empreses.
“El nou paisatge urbà postpandèmic ha d’intentar desencaixar les nostres rutines d’anada i tornada al centre de la ciutat per treballar, i continuar accelerant i facilitant un canvi d’estil de vida i de mobilitat. Poder treballar de manera remota, augmentar l’autosuficiència energètica, comprar, produir i viure més localment, redistribuint les nostres societats en territoris que avui dia estan despoblats, representa el full de ruta cap a la urbanitat regional postpandèmica”, assenyalen.
“Els bloquejos provocats per la pandèmia ens han ensenyat que és possible suspendre tot un sistema econòmic i els seus judicis implícits sobre el valor social i ambiental. El desafiament ara és aferrar-se a les coses que hem après i comprendre que les noves maneres de fer les coses no són només possibles, sinó fonamentals per abordar la crisi que ens hem infligit a nosaltres mateixos i a les nostres condicions d’existència. Si hem pogut fer-ho per la COVID-19, podem continuar fent-ho per una amenaça existencial molt més gran. L’emergència climàtica ens obliga a modificar les nostres pràctiques amb imaginació, experimentació i recerca il·limitades”, conclouen els investigadors.
Fotografia: ©J.Shim
